FCC-Segell-banner4
Reflexions: El privat s\'avança al públic

Opinió

Reflexions: El privat s'avança al públic

thumbnail_Centre Pere Planas nou 2021Baner_Viladot_Bonart_360x356
Els anys vuitanta i noranta del segle passat van ser eufòrics en el camp de l’art contemporani, especialment pel que fa a la construcció de nous edificis. Les capitals europees i americanes més importants es van dotar de nous equipaments artístics en una competència que va permetre grans lluïments en l’arquitectura i algunes innovacions en la museologia i van propiciar una dinàmica que també va arribar a l’Estat espanyol, on com era d’esperar es va iniciar així mateix una mena de cursa entre les ciutats que volien significar-se. Aquestes van apostar pel mateix model, majoritàriament a través de les administracions públiques: ajuntaments, governs autònoms o diputacions, que en esporàdiques ocasions van tenir el suport de l’àmbit privat, com va ser el cas del Macba.

Això va coincidir amb el moment més àlgid de la bombolla immobiliària, una època en què hi havia diners i ganes de destinar-los a iniciatives que miressin al futur, amb el propòsit d’allunyar el país del passat. Aquest és doncs l’origen d’una llarga llista de museus que en aquell moment van aconseguir capgirar la visió que des del món es tenia de l’Estat, i substituir l’adjectiu de tipisme per modernitat. Em refereixo a l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), a València; el Centro Atlántico de Arte Moderno (CAAM), a Las Palmas de Gran Canària; el Centro Galego de Arte Contemporánea (CGAM), a Santiago de Compostel·la; el Museo Extremeño e Iberoamericano de Arte Contemporáneo (Meiac), a Badajoz; el Guggenheim, a Bilbao, o el Centro Andaluz de Arte Contemporáneo (CAAC), a Sevilla.

Però la bombolla es va anar desinflant, amb aquesta les arques es van anar buidant i, en conseqüència, els pressupostos d’aquests centres van començar a minvar, igual que ho van fer els seus objectius, la qual cosa va provocar que avui aquests museus subsisteixin tot i que han perdut la força que els va caracteritzar. És cert que el món ha canviat, que els corrents artístics dominants en l’actualitat són uns altres que els que imperaven aleshores i que el paper dels museus és cada dia més qüestionat, perquè s’entén que un museu no només ha de fornir col·leccions i conservar la memòria històrica. I de fet ara gairebé no s’inaugura cap museu.

En els últims temps, però, sembla que les coses han canviat. Tot i no haver-hi aquella exuberància, han començat a sorgir iniciatives que impulsen centres artístics potents que no solament competeixen amb els ja existents, sinó que, amb el seu programa i la seva arquitectura, han tornat a despertar l’interès del públic i han cobert buits que els centres consolidats havien oblidat, potser no volgudament però sí per manca de recursos. Em refereixo al Centre Botín de Santander, instal·lat en l’espectacular edifici dissenyat per Renzo Piano; al Bombas Gens, que ocupa una antiga fàbrica de bombes d’aigua de València, especialment rehabilitada per esdevenir un centre d’art, i a Planta, un projecte trencador que busca noves maneres de presentar l’art a Balaguer. Tres iniciatives que ja estan endegades, la primera promoguda per la banca; la segona, per la Fundació Per Amor a l’Art, finançada pels empresaris Susana i José Luis Soler, i la tercera per la Fundació Sorigué, creada per la família Sorigué, vinculada a la construcció.

Tres apostes que evidencien el més paradoxal, que aquest nou corrent no ve per la via de l’administració, com va passar fa 20 o 30 anys, sinó que ho fa a través dels privats, malgrat que en aquest país aquest tipus d’actuacions no tenen cap protecció fiscal, ni cap gratificació que vagi més enllà del reconeixement públic.

A la imatge, exposició de Carsten Höller al Centre Botín de Santander. (Foto Attilio Maranzano).
Daniel Giralt-Miracle

Crític i historiador d’art. Ha comissariat més de cent exposicions i ha escrit nombroses monografies. Llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona, i en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona. Diplomat en Disseny i Comunicació per la Hochschule für Gestaltung d’Ulm (Alemanya). Ha estat professor a la UB i a la UAB i ha ocupat diversos càrrecs en institucions i entitats culturals catalanes. President emèrit de l’Associació Catalana de Crítics d’Art i vicepresident emèrit de l’Associació Internacional de Crítics d’Art. Acadèmic electe de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona.

Et poden
Interessar
...

BONART-817x68-Cervells