banner-elscatala-817x88px
Bloc del transeünt: Venècia com a símptoma

Opinió

Bloc del transeünt: Venècia com a símptoma

180x180Banner-Resonancias-180x180px_v1-cat
Arribo a Venècia a finals de novembre per participar en un acte acadèmic a la universitat, allà l’Enric Bou és com un delegat de la cultura catalana que, sortosament, no pot ser despatxat per les forces repressives espanyoles. I aprofito que són els últims dies de la Biennale per visitar-la, i també per fer algun tomb per aquella ciutat plena de fascinació i de tòpics.
Començaré pels contrastos: ciutat plena de turistes que es concentren (ens concentrem) als mateixos llocs bo i admirant els rastres d’un poder que en altres temps va ser exuberant. Bavejar davant del poder antic és el que fem els turistes, gairebé ningú visita el barri de la Giudecca, omplim les esglésies famoses sense ser catòlics o els palaus sense ser nobles. Venècia és com un parc temàtic; si no existís, algun empresari se l’hauria inventat. Parlo de Venècia, però Barcelona n’ha copiat el model, ja ho sabeu.
La Biennale, com les distintes biennals que programa Venècia, no deixa de ser part del parc, com els espectacles que programen Port Aventura o Eurodisney. Una gran exhibició d’obres amb un objectiu incert: no tinc gens clar que l’acumulació indiscriminada d’objectes artístics faci més sensibles –o savis– els visitants. És clar que vaig veure aportacions que vaig trobar interessants, però allà el que compta és el tot, és l’experiència en si mateixa, caminar i mirar, mirar i caminar, talment com en un parc temàtic. O pitjor, perquè al parc temàtic pots pujar en atraccions que et fan ser menys passiu.
El gran problema d’aquest parc és la seva estructura política, aquesta organització a través d’estats, sense importar la seva qualitat democràtica. I que el món de l’art s’avingui a participar-hi sense qüestionar-se per qui està treballant. Ho vaig pensar en entrar al pavelló espanyol, on hi havia un projecte de dues persones a qui respecto i admiro, el comissari Manuel Segade i l’artista Jordi Colomer. Quan jo era a Venècia, l’Estat espanyol havia desplegat tot l’autoritarisme que ja coneixem (violència contra ciutadans pacífics, empresonaments indiscriminats...) i el públic entrava en aquell pavelló com si l’art fos una cosa i la societat (la vida), una altra.
No ens ho hauríem de plantejar tot plegat? Artistes, crítics, més encara el públic, no hauríem de tenir maneres de mostrar la nostra indignació quan entrem en mostres d’art que venen avalades per estats repressors? (sí, ja ho sé, en realitat els estats són repressors en essència.) Ho escriuré d’una altra manera: si els agents del món de la cultura prenen el poder (se n’apoderen, que es diu ara) de les institucions ha de ser per posar-les en crisi. Si no, tot acaba sent promoció personal i fer veure que l’art és com les ombres de la cova de Plató. I els parcs temàtics ens van fent més idiotes.

A la imatge, entrada del pavelló d'Espanya a la Biennal de Venècia.

Et poden
Interessar
...

thumbnail_Xarxes_Olga_Andrino_Banner_1