10 març 2020
Opinió Barcelona

Reflexions: el mecenatge autèntic

daniel giralt-miracle

En el nostre context més immediat, el mecenatge mai ha estat contemplat com una aportació lleial al patrimoni del país o de l’Estat, sinó com un recurs o una via d’eludir impostos. De fet, han estat constants les reclamacions fetes per associacions d’artistes, fires d’art, crítics, premsa, fins i tot partits polítics perquè se solucionés d’una vegada una qüestió que els països europeus, i sobretot els EUA, fa anys que tenen resolta. La coneguda com a llei de mecenatge espanyola, del 23-XII-2002, no deixa de ser un pegat que no pot evitar posar de manifest que el mecenatge sempre ha estat mal vist pels ministeris d’Hisenda i d’Economia i pel Banc d’Espanya. En el fons, cap dels diferents governs que hem tingut han cregut en els beneficis culturals i socials d’aquestes actuacions i en malfien quan, objectivament, és l’únic sistema que tenim per sobreposar-nos a una època de crisi econòmica mundial, en la qual els governs estatals, centrals o municipals i les entitats o institucions no només no poden potenciar la recerca o la creativitat per manca de recursos, sinó que també són incapaços d’assumir els compromisos contrets amb museus, biblioteques, escoles, universitats, centres mèdics o unitats d’investigació científiques.
És evident que molt mecenatge té l’únic propòsit d’aconseguir millorar la imatge de la persona física o jurídica que el fa, però també hi ha persones i entitats que honradament i, amb veritable voluntat civil, atorguen beques, ajuden hospitals, universitats i centres d’art o salven elements del patrimoni. I, en lloc de ser reconegudes, aquestes actuacions són penalitzades amb més impostos.
Per aquest motiu crec que no es pot demorar més la creació d’una llei de mecenatge real, que tangiblement fomenti el mecenatge i que premiï fiscalment aquells que estan disposats a atorgar diner privat a la causa pública.
Un exemple d’aquest mecenatge honest, civil i social és el que darrerament ha portat a terme la Fundació Vila Casas amb la Fundació Joan Miró. Si Joan Miró va fer un acte de generositat cap al seu museu de Barcelona regalant-li la seva obra, la Fundació Vila Casas ha decidit actuar al marge dels seus propis museus per solidaritzar-se amb el llegat de Joan Miró quan la fundació que porta el seu nom passa moments difícils, i ho fa aportant en deu anys la xifra d’1.000.000 d’euros, en el que és un fet insòlit.
Si els béns culturals no es restauren i mantenen, tot s’enfonsa. Per això és imprescindible que l’Estat espanyol, que ja ha estat amonestat per la Comunitat Europea, s’adapti a la normativa que promou aquesta organització en relació amb les lleis de mecenatge, ja que quan estem abocats al precipici econòmic només el mecenatge ens pot ajudar a preservar el nostre patrimoni, perquè solament gestos generosos i autèntics com el que comentem poden salvar-nos de la ruïna cultural.

A la imatge, Sara Puig i Antoni Vila Casas, després de signar el conveni de mecenatge. Foto: Oriol Clavera.

Aquest article es va publicar en l’edició de paper de bonart n. 189 (febrer, març i abril del 2020)

Etiquetes: · · ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Avís legal   Política de privacitat   Política de cookies