19 desembre 2018
Opinió Barcelona

Llirentrecards: Els dos nivells d’un ego

arnau puig

Jo em pregunto –i crec que tothom s’ho hauria de preguntar (no en aquest cas sinó en molts altres casos d’associacionisme humà, incomprensible donat el cas de la diferent dimensió dels elements unificats)–, jo em pregunto, doncs, què es van veure, què es van trobar l’un respecte de l’altre, en Sabartés i en Picasso?
No sé si la resposta és difícil o és fàcil, però el fet és que Picasso necessità Sabartés i que Sabartés necessitava l’empeny de Picasso per funcionar. Sabartés es mofa ell mateix de ser un poeta decadent, un embrutit moral i corporal, una escòria de la societat mateixa permesa per la mateixa societat, potser per justificar les seves, de brutalitats (és el temps de les revoltes socials per qüestions d’explotació inhumana dels pobres; és el temps dels assassinats a sou pel carrer i dels assassinats per venjança arreu. Le bock. París, 1901). I què feien els artistes?: soroll, trencadissa de tot; dic, però, només trencadissa, res més. La comunió amb la nova societat en marxa tardaria a venir, encara (Sabartés, jove, Barcelona, 1899).
Aquests dos joves –un pretenent ser reconegut com a artista pintor i l’altre assajant de subsistir amb el que sigui sense arribar a ser obrer– es troben a la ciutat de Barcelona vagant entre la Llotja, els Quatre Gats i els conflictes de tot tipus: socials, econòmics, polítics i científics que afecten aquells temps i, en especial, Barcelona. Els joves es coneixen, se saluden, i Picasso sent la necessitat de dibuixar-lo no com una obra per fer-se camí material, sinó pel plaer d’atrapar una persona que el pertorba i temperamentalment li escau. Aviat, però, Sabartés passa a ser un model picassià, personal, d’una de les possibles imatges del psicologisme pictòric del moment. En un moment donat, Sabartés ho descriurà així: un retrat és l’expressió màxima d’una personalitat de la qual el pintor fa ressortir les qualitats mitjançant línies o colors… els defectes també hi romanen… que són el que l’artista ha deixat només per al model [la intenció és la de Picasso, l’expressió verbal és meva]. Els retrats de Sabartés, com les còpies que farà de quadres d’altres artistes coneguts, són les baralles de Picasso amb la idea de quin sentit podria tenir la pintura. S’ha dit que Picasso robava la natura i la plasmava, tot seguit, a la seva obra (els quadres pintats a Royan, per exemple). Picasso necessita de Sabartés quan es tracta d’una rehumanització del seu art; per això, després de més de 30 anys de separació, el torna a cridar al seu costat, el 1935. A més, Picasso havia reconegut en Jacobus Sabartés un gran sensible, algú que sabia percebre, sabia adonar-se de què hi havia a l’obra que pintava el seu amic. A Sabartés el neguitejava, a l’ensems que n’acceptava convençut la presència formal que establia el seu amic, què l’impulsava a fer aquella pintura amb aquella manera de pintar? L’un es reconegué en l’altre: si es pinta així és per algun impuls. En certa ocasió, tot passejant, el Picasso madur i reconegut pregunta a Sabartés: “Què és l’art?, què en penses?” El pobre amic no sap què contestar-li. Picasso continua: “Què és el que no és pas art?” Finalment, el mateix Picasso, tornant-se a adreçar al pàmfil Sabartés li etziba: “La bellesa,… quina cosa estranya,… oi?” Per acabar aquest esbós sobre aquesta estranya parella d’amics, refereixo el que un dia el pintor va escriure a en Sabartés: “¡Embolica’t amb la flassada de l’abraçada que t’envia el teu amic de sempre!” Cordialitat, forma i pintura eren la mateixa cosa.
Quan el 1963 Sabartés va decidir lliurar la seva col·lecció a Barcelona, Picasso no solament va estar d’acord amb el seu amic, sinó que hi va afegir unes bones tornes. El gest de l’un era la comprensió de l’altre.

A la imatge, Pablo Picasso. Jaume Sabartés amb gorgera i barret (detall). Royan, 22 d’octubre del 1939. Oli sobre tela. 46×38 cm. Museu Picasso, Barcelona. Donació Jaume Sabartés, 1962. Museu Picasso, Barcelona.  Foto: Gasull Fotografia © Successió Pablo Picasso.  Aquesta obra està inclosa en l’exposició Sabartés per Picasso per Sabartés, que es pot veure al Museu Picasso de Barcelona del 23 de novembre del 2018 al 24 de febrer del 2019. 

Etiquetes: · · ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies