2 Maig 2015
Exposicions Sant Cugat del Vallès

“Les tres dimensions de les runes” d’Emili Armengol al Museu del Monestir

bonart

Emili Armengol presenta del 24 d’abril al 6 de setembre Les tres dimensions de les runes al Museu del Monestir de Sant Cugat.

Daniel Giralt-Miracle ha escrit en el catàleg de l’exposició que “per a un crític d’art, ser coetani d’un artista té un atractiu particular, ja que et permet seguir la seva trajectòria, tant la intel·lectual com la plàstica, i et fa més fàcil comprendre els canvis formals, tècnics i conceptuals que es van succeint al llarg de la seva carrera. Això és el que a mi m’ha passat amb Emili Armengol. Gairebé vam néixer el mateix any, vam ser educats en un mateix tipus d’escola, els nostres pares coincidien al Foment de les Arts Decoratives, vam començar la nostra vida professional en l’època de les ruptures estètiques i socials que es van produir al voltant del maig del 68, i aquell mateix any ens vam conèixer en la seva primera exposició a la barcelonina Sala Ianua, que va ser plataforma de llançament per a molts artistes joves gràcies a la iniciativa de J. J. Tharrats.

Per tant, i des de la perspectiva que propicien tants anys de coneixement del seu quefer, puc dir que, tot i que es va iniciar en l’orfebreria, més que un artesà i més que un escultor, Emili Armengol és sobretot un analista de la forma que domina els llenguatges artístics, però que es preocupa per aconseguir unes formes carregades d’expressivitat i d’alt valor simbòlic.

Així, si en algunes obres seves trobem referents figuratius, més vinculats a les divinitats votives que a les anatomies neoclàssiques, com són les que ha titulat amb noms tan explícits com Victòria, Afro-dita o Body, en altres se’ns fan presents referències zoomorfes de clara formulació abstracta, com la sèrie dedicada als peixos (Boga, Sarg, Gallet, Escórpora, Anfós, etc.) o homes i dones que emergeixen siluetats d’uns cilindres, de la sèrie Absències que, com va dir J. Corredor-Matheos, surten del “bloc escultòric”, posant de manifest que no només el preocupa el de fora sinó també el de dins, i particularment els lligams d’aquest trànsit entre l’interior i l’exterior.

Precisament és aquesta sèrie, anterior en el temps, la que al meu parer ens mostra millor que, per a Emili Armengol, l’escultura no es limita a ser un volum, perquè també hi aflora una forma, un conjunt de signes i senyals que prenen corporeïtat i que cada vegada són més abstractes que figuratius. De fet, Alexandre Cirici en un dels primers catàlegs d’Armengol va escriure que aquest artista es debatia entre les  eometries naturals i les geometries matemàtiques, que sense ser minimalista depurava les formes i buscava des de l’essència de les coses el màxim simbolisme. Una manera de fer que ha tingut el seu punt culminant en la impressionant sèrie Les tres dimensions de les runes, que inicià el 2007 i que no està inspirada en les runes d’un enderroc, sinó en els signes criptogràfics bàsicament emprats per les cultures germàniques. Una denominació, d’altra banda, molt pensada, perquè fa referència a les tres dimensions espaials i als tres vessants des dels quals es poden abordar les seves obres: l’arqueològic, l’esotèric i l’artístic.

Les runes són els signes d’una antiga escriptura que es remunta al segle II aC i que va arribar a una gran extensió territorial, des dels països de l’actual Europa de l’Est fins als països bàltics, i també des del nord-est francès fins a Anglaterra (tot i que les restes que se n’han conservat són del segon segle de la nostra era i bàsicament de la civilització nòrdica). La tradició atorga a aquestes grafies un caràcter màgic, meditatiu o ritual, però, més enllà d’aquest caràcter mític, Emili Armengol, com en el seu moment van fer en el camp antropològic C. G. Jung, Mircea Eliade o Gaston Bachelard, ha investigat el valor dels símbols, a partir de les seves variants formals i compositives, i ho ha fet des d’una perspectiva plàstica, de gran interès  iconogràfic. Aquests ideogrames han conduït l’artista cap a un nou tombant de la seva escultura, que ha trobat nous camins d’expressió que defugen els tradicionals patrons escultòrics, figuratius o abstractes i que es materialitzen en unes peces de mitjà i gran format realitzades amb corten, bronze i acer inoxidable, d’una força expressiva evident, com Fehu, Win, Jera, Daeg, Peorth o Ing. Són escultures contundents, monolítiques, plenes de gestualitat, signes i símbols, tan arcaics com radicalment contemporanis, que ens captiven i troben la seva plenitud instal·lades en espais oberts, fora de  l’arquitectura”.

Etiquetes: · ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies