17 Març 2015
Opinió Barcelona

Els límits de l’art

joan m. minguet

La llibertat de l’art és un baròmetre força fiable de la societat que el veu néixer. No sóc tan il·lús per defensar que l’artista pot fer el que vulgui, el que li roti, com es diu popularment. Però quan el món de la cultura tolera, ni que sigui per passivitat, que la llibertat del creador sigui qüestionada, s’obre un abisme del qual és difícil escapar. Perquè, qui imposa aquests límits? Qui s’arroga el poder per censurar una obra d’art?

La història ens ensenya que moltes obres que avui són aclamades van ser, en el seu dia, denunciades per immorals: recordem Els judicis a Madame Bovary, de Flaubert, i Les fleurs du mal, de Baudelaire; els escàndols que van provocar Le déjéneur sur l’herbe o l’Olympia, de Manet; les bufetades culturals –i les reals– que llançava el surrealisme en contra de la burgesia benestant; els libels que va rebre Joan Miró en la seva primera exposició a Barcelona; els atacs a la religió cristiana que suposaven La verge castigant el nen  Jesús, de Max Ernst, o, sobretot, el Sacre coeur, de Dalí…

Sí, la religió entra en les vides de tots, dels seus feligresos i dels qui no ho som. Sempre ho ha fet; l’Església catòlica dictamina hipòcritament sobre tot, i els fonamentalistes musulmans amenacen de mort si algú visualitza el seu profeta. Darrerament, el Museu Reina Sofia ha estat denunciat per l’exhibició de l’obra Caja de fósforos, del col·lectiu Mujeres Públicas, perquè, segons els fanàtics que ho denunciaven, s’incitava a la crema d’esglésies, en una clara demostració d’ignorància entre la realitat i la representació.

I en la política, igual! Fa poc, Eugenio Merino va passar pels jutjats, denunciat per la Fundación Francisco Franco, per l’obra Always Franco, en la qual el dictador estava en una nevera de Coca-Cola… L’artista ha guanyat el judici, però com s’ha pogut arribar a un jutjat? Quin cansament! També la política o el periodisme democràtics denuncien els que posen els seus rostres en una diana, acusant-los d’incitació a la violència, però no s’excusen de la seva, de violència, amb les seves mesures antisocials o els escrits plens de ràbia que publiquen contra els dissidents.

No, l’artista no ha de tenir més drets que un altre ciutadà perquè sigui artista, sinó perquè el seu ofici consisteix a treballar amb idees, símbols, metàfores, representacions. Una altra cosa són les obres en què pot haver-hi maltractament animal, que deixarem per a una altra ocasió, tot i que recordo que, quan va morir Jordi Benito, un protector d’animals va dir que s’alegrava de la mort de l’artista en una altra demostració que els límits de l’humanisme són difosos.

Una cosa és la realitat i una altra la lectura (de vegades, dura i gens complaent) que l’art fa amb les seves obres. Ens poden molestar, però el que no suporto és que capellans, polítics, jutges i periodistes es creguin que poden opinar per mi, per tots nosaltres.

A la imatge, Mujeres Públicas. Caja de fósforos.

Etiquetes: · · · · · · · · ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies