13 agost 2015
Opinió París

El Palais de Tòquio de París: “L’enfant terrible” de la museografia

ana ferrero horrach (*)

L’experiència artística o relació que l’espectador té amb les obres d’art ha anat evolucionat al llarg de la història. En l’actualitat, podem trobar-nos amb un tipus de manifestacions artístiques que requereixen una implicació total dels sentits, demanant una participació activa al visitant que ja no pot limitar el seu paper al de simple espectador. En molts casos, l’art actual no és un art per a ser vist, sinó que es tracta d’un art per a ser viscut. I precisament, si de viure l’art es refereix, el Palais de Tòquio de París (centre de creació contemporània, i gloriosament autodenominat com “l’anti-museu per excel·lència”) ofereix al públic l’oportunitat d’emportar a casa un cúmul d’experiències i sensacions úniques directament provocades per les obres d’art i intervencions artístiques que aquest espai expositiu alberga.

A través de site specifics espectaculars, vídeo-instal·lacions, i environments, el Palais de Tòquio de París representa la materialització en majúscules del món creatiu dels artistes que tenen l’oportunitat d’intervenir-hi. L’artista, compartint la seva particular manera d’entendre el món, permet als espectadors sortir de la rutina de les seves sensacions penetrant en el seu meravellós però alhora boig, grotesc, fantasiós, intrigant o pertorbador món.

Aquest és el cas d’algunes de les exposicions (si bé la paraula exposició queda curta per referir-se a això) que actualment alberga el Palais de Tòquio fins a mitjans de setembre, entre les quals es troben les d’artistes com Celeste BoursierMougenot (Acquaalta), Patrick neu, Tianzuo Chen, o Jesper Just (Servituds), i que sens dubte superen la concepció tradicional de l’espai expositiu de l’art, qüestionant l’hegemonia del “White Cube” (quadrat blanc) com a única manera possible de mostrar la producció artística.

I és que, després de més d’un segle d’institucionalització de la museografia materialitzada en fredes sales blanques a on mostrar de forma suposadament objectiva les obres exposades, seria lícit parlar ja d’un estrepitós fiasco. Tal com subratlla Johan Idema en el llibre Comment visitar un musée et aimer ça, El “White Cube” ha fracassat en tant que ha portat a l’aïllament dels espais expositius, condicionant l’experiència del públic davant les obres, ja que abans que afavorir a la recreació d’una història o context artístic, han contribuït al distanciament entre públic i art, marcant un ambient fred, asèptic i sever.

Per què la gent no va més a exposicions? Per què la gent considera que les galeries i museus són llocs freds que freguen el terreny hostil? Per què la gent diu no entendre l’art? Potser la resposta a aquestes qüestions hauríem de deixar de buscar-la únicament en els productors de les obres (els artistes), i hauríem de començar a dirigir la mirada als encarregats de la mediació entre els artistes i el públic. Per aconseguir una experiència artística satisfactòria no és suficient comptar amb bones obres d’art, sinó que a més cal que aquestes estiguin exposades a ambients propicis que potenciïn la seva recepció. Això no vol dir que el quadrat blanc s’hagi de titllar com a forma museogràfica, però sí llançar a l’aire un dubte raonable qüestionant que aquesta s’apliqui per defecte.

El Palais de Tòquio de París, pioner del moviment de reconciliació entre la ciutat i l’art contemporani a 2002, utopia feta realitat, és l’exemple clar que és possible presentar l’art d’una altra manera, d’una manera propera però alhora respectuosa, implicant a la gent, creant espais expositius que s’escapen a les definicions que coneixem, on les fronteres entre art i espai lúdic queden meravellosament difuminades. El Palais de Tòquio representa tot el contrari a la sacralització de l’art, ja que com a espai per ser viscut; aventurer, transgressor, de vegades violent i de vegades poètic, elimina les barreres que tradicionalment s’imposen entre l’espectador i l’obra d’art. Si és veritat que hi ha un distanciament entre art i públic i una preocupació real per resoldre-ho, l’opció defensada pel Palais de Tòquio mostra, a qui no s’hagi quedat voluntàriament cec, quin és el possible camí a seguir.

(*) Ciceró dArt

A la imatge, vista de l’exposició de Korakrit Arunanondchai Pintant amb la història en una habitació plena de gent amb noms divertits 3″, Palais de Tòquio (24 de juny a 13 de setembre). Cortesia de l’artista, Galeria Bank (Xangai). Foto: Aurélien Mole.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies