5 maig 2014
Reportatges Barcelona

Com ser alguna cosa més que “flâneurs” digitals de l’art?

pilar parcerisas

El paradigma digital està canviant la manera com l’individu i la humanitat s’enfronten i es veuen davant del món. Jean Baudrillard, en el seu estudi sobre l’ordre dels simulacres, analitza el procés de significació que es produeix quan el mitjà intervé salvatgement en la realitat fins al punt que és impossible distingir el que sobresurt com un coneixement objectiu de la realitat i el que depèn d’una intervenció tècnica. Aquesta reflexió porta a la cèlebre fórmula de McLuhan: Medium is message, llançada el 1962 des de l’obra Galaxia Gutenberg.

McLuhan veié, segons Baudrillard, com el mitjà determinava el missatge, especialment si tenim en compte el procés, el muntatge, la manera de sol·licitar la informació, la interpel·lació, la fragmentació i el découpage de la informació. S’adonà que l’era dels grans mitjans electrònics és la de la comunicació tàctil. I aquí ja hi hem arribat, avui. En el marc de les noves tecnologies, el fet de tocar ha perdut el seu valor sensual, i s’ha convertit més en una interacció dels sentits que en un simple contacte de la pell amb un objecte, de manera que “aquest camp de simulació tàctil esdevé tàctic, i en el qual el missatge (message) esdevé massatge (massage), sol·licitació tentacular, test” (1).

Tot això per dir-nos que l’esfera de la comunicació és tàctil i que també esdevé tàctica, perquè mitjançant les nostres intervencions com a usuaris som tastats, indexats, enregistrats i posats a prova. No hi ha espai per a la innocència. I en aquest nou ordre imposat pel simulacre de les noves tecnologies triomfa la ideologia del contacte per sobre de l’antiga  relació social.

L’art ha estat des de sempre una manifestació antropològica que aporta coneixement i experiència, no endebades la paraula alemanya kunst (art) prové del verb kennen (conèixer). En l’era global i rizomàtica de Goggle, del wiki, del mushup, de la democratització i accés global de tots a la informació, que ens convida a ser-ne usuaris i participants de continguts oberts a la xarxa, la visió de l’art també ha canviat, tant pel que fa a la producció com a la lectura i el coneixement. Però en l’àmbit del que és virtual no hem de confondre el mitjà amb el missatge, l’eina amb el coneixement, la informació amb la comunicació, encara que, certament, l’un determina l’altre i la forma com es percep ja no és la mateixa.

La presència virtual de l’art a la xarxa, com tot el que s’hi transfereix, queda automàticament convertida en informació, però també en informació que es capta momentàniament i que, un cop vista, també es llença. Han nascut molts projectes de difusió virtual a la xarxa, que han permès divulgar el patrimoni històric i artístic en línia. Així, moltes institucions s’han afanyat a penjar les seves guies digitals de patrimoni cultural, a fer-hi visites en 3D, simulacre de l’experiència de la visita.

Alguns projectes s’han llançat a la conquesta del planeta Terra aprofitant les plataformes del Google Maps i de la Wikipedia. És el cas de la iniciativa recent de Wikiartmap, que guia Maite Oliva des del 2009, i que permet localitzar i consultar informació sobre art, creació i patrimoni històric i cultural situat a l’espai públic, a l’aire lliure o equipaments, esdeveniments i arxius documentals relacionats. És una eina d’ús lliure que permet a l’usuari administrar i editar nous continguts, incrustar mapes a blogs i webs o crear-ne de propis. Una eina que es converteix en un mitjà d’informació i comunicació a l’abast de creadors, entitats i agents per difondre el patrimoni artístic, però també esdeveniments efímers, i posar-lo a l’abast d’un públic global. Tant els sectors cultural, lúdic, turístic, com l’educatiu en particular, en són els destinataris més directes.

Certament, el patrimoni arquitectònic i/o artístic, el que entenem per pedres, és el que es troba més googleat o mapejat, però l’art contemporani, emplaçat en l’espai públic, és potser el que més necessita eines que l’ajudin a difondre, a observar el seu estat de conservació, a fer-lo visible per al seu ús i gaudi. Cada dia estem més avesats a viatjar virtualment, a mapejar i volar sobre la pantalla, a ser més rizomàtics en la nostra vida informativa, però el llegir no ens ha de fer perdre l’escriure.

La democratització que suposa l’accés lliure a les noves tecnologies i la possibilitat de generar continguts de lliure accés per als usuaris, a part de l’ús que es pugui fer dels continguts ben lliurats a la xarxa, no pot fer baixar el nivell d’aquests continguts, que és un fet que s’està produint, ni tampoc la capacitat de pensar i de tenir opinió pròpia sobre els fets. Massa sovint, el découpage i la fragmentació dels mitjans ens duen a una cultura de la cita, del fragment, de la còpia, de la cultura del palimpsest fonamentada en l’ús del mitjà, en l’estratègia, en la tàctica, en el viatge que permet clicar amb el dit de la cultura digital, que ja ha perdut sensualitat convertint-se en tàctil/tàctic. Com transformar tot això en eina de coneixement? Com ser quelcom més que flâneurs digitals de l’art?

(1) Baudrillard, Jean. L’échange symbolique et la mort, París: Gallimard, 1976, p. 100, dins el capítol Le tactile et le digital.

Etiquetes: ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Avís legal   Política de privacitat   Política de cookies