9 abril 2020
Opinió Barcelona

Aserejé: El món com a instal·lació ‘performada’

mercè alsina

Els últims trenta anys es caracteritzen per l’esclat de mobilitzacions massives que emergeixen de la nova política i operen en l’espai públic en diferents punts del planeta. A més, les protestes de la plaça de Tiananmen, la primavera àrab o despertar àrab, o les més recents de Hong Kong, Xile o Catalunya, han tingut un gran impacte en l’imaginari global. Tot i les diferències substancials que tenen, comparteixen la demanda de més cultura democràtica o noves formes de participació i compromís, obertament i decidida, indica Gabriele Klein a Micropolítiques de la coreografia social, d’anar més enllà dels processos d’autorització i legitimació ja inherents en la democràcia representativa. Són moviments que es “posen en acció” en espais performàtics, com a coreografies socials desenvolupades en l’espai món que connecten el que és social i l’estètica, entesa aquesta com una estructura performativa de pràctiques culturals que no està subjecta a una estructura ambiental, sinó que es projecta com una experiència física que apodera i dona forma al que és polític. De fet, Andrew Hewitt usa la categoria de coreografia social com una manera d’examinar com l’estètica no és purament superestructural o ideològica, ja que, tot i que és veritat que n’és, també ho és que té la capacitat de generar una zona grisa en la qual el discurs i la pràctica es troben i s’hi fa possible redefinir els límits tant de l’estètica com de la política. 

Potser, com asseguren Pedro Pablo Gómez i Walter D. Mignolo, és l’hora de concebre de manera decolonial els processos i productes de l’art i explorar-ne el sentit estètic a partir d’una concepció que fa emergir criteris com ara el de subversió, i que es revela com un nou punt de referència per legitimar què és l’art i què és l’estètica. Atès que les estètiques decolonials implícitament suposen una desobediència estètica i epistèmica que ens permet descolonitzar els conceptes i alliberar la subjectivitat, em pregunto si no podríem llegir, doncs, aquests moviments des de l’art.

De fet, Peter Sloterdijk ja defineix la instal·lació com un instrument poderós per col·locar en l’espai d’observació situacions submergents, pel fet que és un espai on es troben tant el submergit com el submergent i en el qual l’objecte i el lloc es representen alhora, en una mena de “posada en acció” de la instal·lació, que segons Boris Groys s’estendria a qualsevol de les parts del món i tindria  “qualitat d’esdeveniment”. Just en aquesta cruïlla és on el cos (els cossos, en aquest cas) es reconeix i té la consciència, com afirma Michel Foucault a El cos utòpic en relació amb l’amor, que el cos és aquí i, a més, hi és com a cos subversiu, com reclamen els teòrics decolonials, disposat a transcendir l’art i l’estètica com els instruments de colonització de subjectivitats que han estat. 

A la imatge, @photoalbertmauri. 27 d’octubre del 2017. Mobilització contra la sentència del procés a Barcelona.

Aquest article es va publicar en l’edició de paper de bonart n. 189 (febrer, març i abril del 2020).

Etiquetes: ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies