6 març 2017
Reportatges Barcelona

Xarxa de Centres d’Art

eudald camps i soler

Qui tingui ganes d’aprofundir en el tortuós procés que culmina en la creació dels centres d’art catalans (una realitat, fins a cert punt, escindida dels museus d’art), en farà prou anant a l’hemeroteca virtual i recuperant el número 7 de la revista Mnemòsine (editada per l’Associació de Museòlegs de Catalunya): articles com ara els d’Anna Capella expliquen com, coincidint amb el canvi de mil·lenni, es van començar a ordenar tot un seguit d’iniciatives preexistents (tant públiques com privades) que treballaven per donar visibilitat i mitjans als artistes contemporanis. La naturalesa del que avui coneixem com a centre d’art, recorda Capella, té un antecedent i un referent privilegiat en Hangar, inaugurat el 1997: “Es tracta d’una plataforma per donar suport a la comunitat d’artistes visuals i vehicular serveis: lloguer d’espais, programes i oferta de tècnics especialitzats en les tecnologies digitals, espais de trobada i intercanvis internacionals, activitats formatives i de debat, laboratori multimèdia i edició de vídeo, beques de producció i programes de residència en països estrangers.”

En aquest sentit, continua sent perfectament vigent la caracterització que l’AAVC (creadora i promotora, per cert, d’Hangar) feia dels centres d’art: “Entre el museu i la galeria d’art, acompleixen una funció equivalent a la del departament de R+D+i d’una empresa o política industrial. Són motors generadors de l’art més experimental. Produeixen i difonen els projectes artístics més arriscats que, després, potser validarà el museu –incorporant-los al patrimoni públic– o el mercat. Són els responsables del suport a les noves pràctiques artístiques non profit basades en la recerca, la crítica o la mediació social.” D’això es tracta: una realitat intermèdia compromesa amb la cultura viva i d’orientació crítica capaç d’aixoplugar propostes estètiques que ni el museu ni la galeria, en la majoria de casos, reconeixerien com a pròpies.

Punts febles. Amb tot, la fragilitat i la precarietat que els acompanyen des de la seva creació (al marge dels resultats objectius, com ara l’augment sostingut de visitants) delata la presència de punts febles en el seu plantejament, pel que fa a les institucions que, en origen, pretenien regular i fer viable la seva existència. De fet, més que de punts febles caldria parlar de contradiccions flagrants: al web de la subdirecció general de Promoció Cultural s’afirma que “amb la xarxa, el govern de la Generalitat vol garantir una presència bàsica de les arts visuals contemporànies al país per ajudar a equilibrar el teixit artístic en el conjunt de Catalunya” i, al mateix temps, se’ns recorda que, “dins d’aquesta xarxa, la Generalitat té les funcions de promoció i coordinació, mentre que les decisions són preses per cadascun dels ajuntaments implicats i que [per tant] l’impuls de la xarxa s’ha de basar en l’aposta dels ens locals per l’art contemporani”. No cal ser gaire perspicaç per detectar el problema: com pot garantir res qui delega les decisions en els diversos ajuntaments?

Només així s’expliquen episodis tan lamentables com per exemple els que van acabar, l’any 2012, amb el tancament de Can Xalant, a Mataró, i de l’Espai Zer01, a Olot. Amb 7 i 10 anys d’activitat ininterrompuda respectivament, de res els va servir haver estat un referent clau en la definició d’iniciatives similars en altres poblacions ni, encara més, haver portat a terme programes impecables capaços d’oferir una alternativa real a l’oferta cultural centralitzada a Barcelona: decisions de política municipal minúscula parapetada darrere la coartada de la viabilitat econòmica. En paraules del crític i comissari Oriol Fontdevila: “Després del cas de l’Espai Zer01, resultava evident que trencar la simetria entre l’administració local i l’autonòmica pel que fa a la responsabilitat d’uns centres dels quals, al cap i a la fi, s’espera una incidència supramunicipal, era conduir-los a una situació d’extrema fragilitat, al mateix temps que la conselleria de Cultura es podia rentar les mans donat el seu cas d’enfonsament.”

Expliquem tot això perquè, en el sector de l’art contemporani, la sensació de precarietat comença a intuir-se com a quelcom endèmic; saber, a més, que no hi ha res que garanteixi la supervivència, sigui quina sigui l’eficiència i l’interès pel conjunt de la comunitat, afegeix una pàtina dramàtica a l’abisme de la incertesa.

Enfortint lligams. En qualsevol cas, i aquesta seria la bona notícia, els vuit centres que conformen la xarxa continuen enfortint lligams i multiplicant les activitats. Destaquen el premi de videocreació, dotat amb 14.000 euros més exposició: deixant de banda l’enorme interès dels guanyadors (Jordi Colomer, el 2015, i Carles Congost, el 2016), el que ens permet ser optimistes és la col·laboració modèlica que s’ha donat entre els centres de la xarxa i institucions o organismes diversos com poden ser el Departament de Cultura, el festival Loop o l’Arts Santa Mònica.

L’enumeració de totes les activitats podria semblar un panegíric, però és de justícia insistir en el treball educatiu dels centres, especialment el de la Panera (Lleida) i l’ACVic; en programes d’artistes residents als instituts, com ara els del MAC Mataró (zona intrusa) i els del Bòlit de Girona (Bòlit mentor); en els projectes d’internacionalització, premiats amb una subvenció Europa Creativa que encapçala el mateix centre gironí; en la coproducció d’exposicions i edicions de catàlegs… I un llarg etcètera que justificaria amb escreix l’existència d’aquesta realitat intermèdia (ni galeria ni museu) que, com diu Carme Sais (directora del Bòlit), seria com “el CAP d’assistència bàsica del territori en el camp de les arts visuals”.

Els centres de la xarxa són: Centre d’Art Contemporani de Barcelona, Centre d’Art Tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat, Centre d’Art La Panera, MAC de Mataró; Bòlit, Centre d’Art Contemporani de Girona, ACVic, Lo Pati i El Teler de la Llum, Centre d’Art de Tarragona.

A la imatge, X-Ville, de Jordi Colomer, guanyador de la primera edició del premi de videocreació impulsat per Loop Barcelona, la Xarxa de Centres d’Arts Visuals de Catalunya i Arts Santa Mònica. de Catalunya i Arts Santa Mònica.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies