5 octubre 2014
Reportatges Portbou

Walter Benjamin, Dani Karavan i Portbou

eudald camps

El 5 d’octubre es commemora el vintè aniversari del Memorial que l’escultor Dani Karavan va dedicar a Walter Benjamin a Portbou. Es tracta d’una iniciativa promoguda per l’Associació Passatges, que tindrà la presència de l’artista, a banda d’una nodrida representació d’especialistes.

És possible construir cap mena de futur –segur, amb garanties– sense tenir en compte figures com les de Walter Benjamin? A Portbou es recorda el filòsof que, fugint de la barbàrie nazi, va restar perpètuament atrapat a la frontera; una frontera entesa com a metàfora més aviat agra d’una existència incòmoda que sempre va vorejar, diríem que de manera quasi programàtica, el límit en totes les seves formes. Els responsables de l’Associació Passatges ho tenen clar: “Som una associació sense ànim de lucre vinculada als aspectes fronterers de la cultura contemporània. El nom de Passatges prové del  títol d’una de les obres més rellevants del pensador Walter Benjamin tot reflectint la seva relació amb la modernitat i expressant alhora la idea de pas i transició. És sabut que aquest pensador alemany se suïcidà a Portbou, el 26 de setembre del 1940 quan fugia de la Gestapo, el que serà la seva darrera frontera. Molt atents a la condició fronterera de Portbou i al fet d’haver estat lloc de pas de diferents exilis, posem l’accent en l’encreuament de diverses disciplines.”

Per això no els ha passat per alt l’aniversari del Memorial que Dani Karavan (Tel-Aviv, 1930) va realitzat fa dues dècades ni la vigència de les imatges que segueix evocant. I és que el monument a Walter Benjamin no és –només– el ferro i el vidre dels quals està fet: és l’aigua del mar que s’arremolina i que s’estavella contra l’orografia torturada d’una costa saturada de memòria; és l’horitzó, símbol de la fugida que mai es va arribar a completar; però, sobretot, el monument Passagen és una reivindicació activa de la necessitat de recuperar la mirada, un tipus molt especial de mirada. Benjamin mai es va cansar de reivindicar-ho. La lucidesa crítica era una qüestió, per a ell, de justa distància: “Mentrestant, les coses han arremès amb excessiva virulència contra la societat humana. La imparcialitat, la mirada objectiva, han esdevingut mentides, i a vegades també  l’expressió, totalment ingènua, de la simple incompetència. La mirada, avui dia, és el més essencial…”; una mirada, podem afegir nosaltres, que també reivindica el seu caràcter retroactiu; és a dir, de recuperació activa de la memòria: mirar a través del llarg i estret passadís imaginat per Karavan ens obliga a repensar el present tenint igualment en compte les marques (cicatrius) del passat.

En aquest sentit, els actes commemoratius que es portaran a terme el dia 5 d’octubre a Portbou volen ser un mosaic de veus capaç d’afegir llum sobre una obra d’art (l’escultura de Karavan) i, també, sobre un filòsof tan suggeridors com inabastables. Al Simposi Internacional d’Art Public hi haurà el mateix Karavan i la seva filla Noah, que és la presidenta de l’associació Artists for Public Art 1777; el professor Llovet, gran coneixedor del pensament benjaminià; l’arquitecta Benedetta Tagliabue… I un llarg etcètera que, com dèiem, permetrà afegir llum a un futur en permanent construcció.

El perfil del filòsof. La mort de Walter Benjamin va ser publicada oficialment l’11 d’octubre del 1940 pel diari Aufbau. Es tractava d’un home àmpliament conegut a Alemanya com a publicista i com a col·laborador del Frankfurter Zeitung i el Literarische Welt, i també per ser el genial traductor de gran part de la producció novel·lística de Proust. Tanmateix –assenyala Theodor W. Adorno en una obra bàsica per introduir-nos al pensament de Benjamin–, aquests no van ser, ni de llarg, els seus principals mèrits: “Si algú va honorar el desacreditat concepte de filòsof; si algú es va adonar de les possibilitats que hi havia en allò real mitjançant la força i l’originalitat del seu pensament, aquest va ser Walter Benjamin. És una fidel expressió de la situació que es negués el reconeixement públic a aquell que més el mereixia per l’excel·lència de les seves dots. Va seguir la pulsió d’unes aptituds incomparables sense buscar mai un amagatall en allò existent, en les escoles filosòfiques i en els hàbits intel·lectuals reconeguts. Va insistir a contemplar tots els objectes tan a prop com fos possible, fins que esdevinguessin aliens i, en tant que aliens, entresuessin el seu secret. No es va lliurar de la falta d’aquiescència. Es va treure una vida que el món volia negar-li des que va començar a pensar.”

Així doncs, qui era Walter Benjamin? Hi ha una perfecta unanimitat a l’hora de considerar-lo un pensador que va fugir programàticament del pensament sistemàtic, de l’ordre analític dictat des de l’acadèmia filosòfica del seu moment; va optar, en canvi, per la il·luminació, pel fragment filosòfic molt proper a l’aforisme –juntament amb Wittgenstein i Nietzsche, n’és el gran mestre–, per la intuïció com a estratègia sistemàtica d’aproximació al problema. El resultat no és un Benjamin, sinó diversos Benjamins: el místic jueu, el marxista, el postmodern, el romàntic… tot plegat, tanmateix, definint una experiència estètica vital que hom pot sintetitzar en tres grans etapes, en ocasions, fins i tot contradictòries (potser perquè la síntesi final, com ja sabem, es va veure dramàticament estroncada). Un primer moment teològic marcat per la voluntat de corregir la tradició estètica reivindicant la crítica romàntica i el seu messianisme; una segona etapa de compromís polític radical acompanyat pel descobriment fascinat de les avantguardes (surrealisme, fotografia i cinema rus), i, finalment, un tercer moment en què, restaurant l’autonomia estètica sobre un fonament teològic, recupera l’element tradicional de les obres d’art. Uns Benjamins, no obstant això, que hom pot entendre millor si se’ls mira com un únic crític literari, ja que, al final, aquesta va ser la seva gran ocupació. Gerard Vilar comenta al respecte: “En l’estètica benjaminiana, l’impuls fonamental el donen els problemes de la literatura, de les arts de la paraula i, fins i tot, quan és cert que els darrers anys de la seva vida el van ocupar de manera creixent els problemes de la visió i la imatge, no és menys cert que sempre hi va pensar com a formes de lectura i escriptura.”

Qui sap si, en darrera instància, la millor manera de mirar Benjamin sigui a través del monocle imaginat per Karavan: al final del recorregut metàl·lic hi ha una revelació per a tots aquells que siguin capaços de gaudir del paisatge sense deixar de banda la consciència històrica.

Etiquetes: ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies