26 gener 2012
Reportatges Barcelona

Segon any del Museu del Modernisme Català

lluïsa sala

El pròxim mes de març se celebrarà el segon aniversari de la creació del Museu del Modernisme Català. Una iniciativa privada que ha ofert a la ciutat de Barcelona, la Rosa de foc de finals del XIX, i a tothom a qui ha interessat, la possibilitat de conèixer una col·lecció d’art d’aquest període més que lloable i notable. El museu està situat en una casa del carrer Balmes construïda per l’arquitecte Enric Sagnier, justament protagonista en primera persona, aquests últims mesos de l’any, d’una molt recomanable exposició.

Encapçalades pel Museu Nacional d’Art de Catalunya, el nombre d’entitats públiques catalanes que contenen fons modernistes és considerable. Una altra cosa és el nombre de col·leccions privades que han obert les seves portes al públic. És sabut que han existit projectes institucionals per crear un museu dedicat al modernisme que no han prosperat. A principis dels anys seixanta, en concret, la Junta de Museus planejava una institució dedicada a aquesta prolífica època, l’avantprojecte de la qual va culminar en una generosa exposició al Palau de la Virreina, sense que anés més enllà. Amb els anys, aquest homenatge institucional, unitari i permanent que semblava que es devia a una etapa artística i cultural tan agitada com brillant pel que fa a la creativitat del país, no ha arribat a materialitzar-se. No va ser fins al 2010 quan el determini d’una iniciativa particular, el de la família Pinós-Guirao, va fer realitat un projecte de museu, tot sigui dit, perfectament compatible amb la col·lecció pública del gran MNAC.

Passejar-se per les sales del MMCat és submergir-se en una realitat passada, la representada per la societat benestant i culta que visqué el fin-de-siècle amb l’ambició d’exterioritzar distinció i modernitat. La dedicació que ha dispensat el museu al disseny de l’espai i la disposició de les peces han aconseguit recrear una atmosfera que predisposa a delectar-se amb les obres que va generar l’època. És obvi que el guió expositiu és viu i que té la vocació d’anar-se repensant per oferir noves lectures. En aquest últim any s’ha incrementat la col·lecció i ja s’està treballant amb vista a l’ampliació i la rotació dels fons, a més de la programació regular d’activitats dinamitzadores. Els reptes no deixen de succeir-se i el projecte de consolidar-se a les mans, a tothora, de la pròpia família que l’impulsa.

En l’àmbit pictòric, són presents al museu els grans noms de la pintura catalana de l’època, però també els menys coneguts i sempre apropiats en un discurs modernista íntegre. Estils tan diferents com els de Joan Brull, Laureà Barrau o Lluís Graner són testimonis imprescindibles de la inquietud plàstica que sacsejà el canvi de segle. Amb tota la intenció també s’hi han vinculat alguns dels predecessors que posaren bastiments al sentir modern, per això una obra de Pere Borrell i una altra de Ramon Martí Alsina han ingressat recentment a la col·lecció. En escultura, descobrim un pesarós pescador del menys modernista Miquel Oslé que il·lustra el tema social tot fent de contrapès al vessant sensible i simbolista dels també residents Arnau, Blay, Llimona i  Clarasó.

Sens dubte, l’àmbit artístic que més sorprèn per quantitat, qualitat i volum continua sent el dedicat a les anomenades arts decoratives. Aquí retrobem els grans il·lusionistes del treball en fusta, Gaudí a banda, Joan Busquets, Gaspar Homar i Francesc Vidal, autors de mobles i d’objectes decoratius de formes insòlites, sinuoses i suggerents al més pur estil art noveau. Dels dos primers, subratllem més novetats: un moble vitrina amb gira-sols com a motiu i un ornamentat estendard. Pel que fa a l’obra en vidre, s’hi han integrat les diàfanes composicions d’Antoni Rigalt i de Frederic Vidal. El conjunt exposat actual, ara més enriquit, continua essent un esplèndid testimoni d’aquesta excel·lent producció mobiliària i accessòria, que, partint de la funcionalitat, se sotmeté al gust dels oficis ressorgits a principis del nou-cents.

El modernisme continua estant de moda, ho proven els milers de turistes passavolants que cerquen descobrir el llegat català i la pròpia ciutadania a qui encara sedueix i que el reivindica com a símbol identitari. La curiositat que revela aquest moviment tan dinàmic com heterogeni per la capacitat plural que té d’expressar-se, és il·limitada. En aquest context, el MMCat es reafirma dia a dia en la missió d’exposar un ingent patrimoni que comptabilitza ja les tres-centes cinquanta obres artístiques.

Lluïsa Sala


Etiquetes: · · · · · · · · · ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies