12 novembre 2012
Opinió Barcelona

Quan la gestió ocupa el temps per a la creació

david g. torres

La millor obra de Marcel Duchamp va ser el seu ús del temps. Bernard Marcadé, en la seva fantàstica biografia sobre l’artista, insisteix en això. De fet, aquest és el motiu que el va portar a dedicar un llibre a relatar la vida de Duchamp; si el seu ús del temps va ser la seva millor obra, havia de relatar com va ser aquest temps. Així, explica com per quedar amb ell n’hi havia prou d’enviar un telegrama (no tenia telèfon) i a l’hora acordada esperava a la societat d’escaquistes de Nova York. Si l’entrevista s’allargava massa, per exemple, més enllà del temps dedicat a fumar-se un cigar, l’àrea per a socis i una partida d’escacs pactada li oferien una excusa perfecta per retirar-se. Proper a la seva mort, Marcel Duchamp confessa a Pierre Cabanne, en unes entrevistes mítiques, que el tipus de vida que havien portat ell i altres artistes en la primera meitat de segle XX ja no era possible llavors, en els seixanta. Es referia a un tipus de vida sense diners, amb estudis i apartaments llogats per gairebé res o a canvi d’obra. Una vida que transitava pels marges: viure, menjar o viatjar sense diners. Però el que també comença a ser impossible en aquests anys seixanta és aquell ús del temps tan característic de Duchamp, dedicat a no fer res, si s’escau, als escacs i els seus invents. En altres casos aquest temps havia servit per desenvolupar la pròpia obra, el treball en si, escriure, pintar, dissenyar, filmar o el que sigui. Als seixanta no hi havia ni correu electrònic ni Iphones, però aquest tipus de vida ja no era possible.

La gestió del temps és la qüestió. És clar, des de fa temps que tots els artefactes destinats a la comunicació han aconseguit establir noves formes de treball en les quals l’explotació del treballador s’expandeix més enllà de les hores a l’oficina o la fàbrica per ocupar tot l’espai vital. I, efectivament, aquesta explotació també ha afectat el temps dels creadors convertits en treballadors de la cultura. Aquest temps expandit, comunicats sempre amb el correu electrònic o el telèfon, no és un temps de creació, sinó de gestió cultural. En altres paraules, la gestió cultural, necessària, imprescindible i en què cal valorar i apreciar els seus treballadors, ocupa bona part de l’espectre cultural. No només del gestor, aquest és el seu treball, sinó del productor cultural o del creador, que veu com el seu temps és conquerit per la gestió del propi temps: no està dedicat a escriure, pintar, dissenyar, filmar o el que sigui, sinó a contestar correus, rebre trucades, gestionar agendes o, com a molt, redactar statements. Així, la producció cultural queda arraconada per la gestió de la producció cultural, i aquesta última queda al final del procés, empetitida, reduïda –usant un terme de Baudrillard recollit dels situacionistes– al simulacre de la cultura. Hi perd la cultura, hi perd la producció de coneixement, hi guanya la gestió d’aquests recursos en els mateixos generadors de recursos. Però qui hi guanya si la gestió preval sobre la creació?, o millor: ¿quina cultura és possible gestionar quan només hi ha la gestió de la cultura?

A la imatge, Marcel Duchamp jugant als escacs amb l’escriptora Eve Babitz, 1963. Foto: Julian Wasser.

Etiquetes: · ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt
Política de privacitat   Política de cookies