6 desembre 2017
Opinió Barcelona

Pla de Museus, territori i el Macba

ricard planas i camps

“La creació de l’Institut d’Estudis Catalans i de la Junta de Museus de Barcelona l’any 1907 són fites de l’inici d’una de les etapes més fecundes de la cultura i la museologia catalanes. La dimensió de les tasques de conservació i documentació del patrimoni empeses llavors a Catalunya van ser referents a Europa, i és que l’impuls cultural que va fer la Mancomunitat de Catalunya va saber capitalitzar les iniciatives més capdavanteres.” Aquest text que introdueix el Pla de Museus 2030 presentat per la Generalitat de Catalunya, altra volta apel·la a la Mancomunitat com l’inici de la Catalunya moderna i com l’ens que amb la seva independència de gestió i la seva voluntat de ser va assolir amb intel·ligència el que ningú hauria pensat.
Hereus de tota aquesta tradició i després del període gris de la dictadura franquista, la recuperació de la Generalitat de Catalunya va permetre la creació del Servei de Museus, l’any 1980, i de la Xarxa de Museus Comarcals de Catalunya, el 1982, i l’edició del Llibre Blanc de Museus de Catalunya, l’any 1984. Aquesta època, Max Cahner, un dels grans consellers amb sentit estratègic de país, volia potenciar la relació entre la capital i el territori, però l’aprovació de la llei de museus el 1990 va significar un punt d’inflexió en la política museística del Departament de Cultura, ja que, a partir de llavors, l’arquitectura del sistema museístic va prioritzar el suport als museus nacionals, els museus propis i participats per la Generalitat de Catalunya. El model francès centralista s’imposava. Una manera de fer que va recuperar en part Ferran Mascarell. Hi havia una part de lògica però ens fèiem petits com a país i es posava en relleu que encara no enteníem que sense el territori no existeix el conjunt. Amb tot, l’any 1993, amb l’impuls del Servei de Museus, es va posar en marxa el Registre de Museus de Catalunya, que avui ens dona una xifra prou interessant: quasi 700 equipaments museístics, dels quals 114 són museus; la resta de l’ecosistema són col·leccions obertes i altres espais de tota mena amb capacitat d’incidència.
Fa una dècada que la Generalitat impulsa projectes de plans de museus per ordenar i actualitzar la política museística, com ara el Pla de Museus 2007 –època de Joan Manuel Tresserras, el recuperador de l’herència Cahner–, que revisa el model museístic de la llei de museus del 1990 i esbossa noves línies d’actuació per desplegar-lo, o el Pla de Museus de Catalunya 2012 –època de Mascarell–. Cal esmentar també el document de treball del 2015. El pla actual, gràcies al lideratge del director general, Jusèp Boya, i de tot el seu equip, apadrinat per Santi Vila  i Lluís Puig, és, en bona mesura, hereu de tots aquests i torna a posar en el centre de l’equació la xarxa territorial de museus, sense deixar de consolidar el lideratge dels museus nacionals, alguns dels quals molt molestos amb la tasca desigual de l’Agència Catalana del Patrimoni, una entitat que en el nou pla també s’indica que s’ha de reformular. I aquesta territorialitat no l’aguanta el paper, sinó l’acció del govern, que ja l’ha acompanyada en aquests darrers dos anys amb la inversió que es farà al nou Museu Morera de Lleida; a la Casa Pastors de Girona i al nou pla de museus d’aquesta ciutat; amb les bases del projecte del Museu del Barroc de Manresa; amb la potenciació del Museu Diocesà de l’Urgell, o amb el nou pla director del Museu Arqueològic de Tarragona. I també amb la consolidació de la xarxa territorial de Girona, la firma de la constitució de la de Lleida i de la de Tarragona i la negociació per la constitució de la xarxa de Barcelona/Catalunya Central.
Però, dins de tot aquest complet mapa, destaca l’anunci de manera reiterada (com ja es va fer en l’època de Mascarell) que el Museu d’Art Contemporani de Barcelona lideri el Sistema de Centres i Museus d’Arts Visuals de Catalunya, que integrarà tant centres d’arts visuals com museus acreditats que gestionin col·leccions o que difonguin l’art contemporani. Això és un repte clau i no sé si l’entitat ho té clar. I és essencial, perquè el debat sobre la tutela dels centres d’art no s’ha tancat, ja que actualment depèn de la fília o la fòbia del regidor municipal de torn, malgrat la tutela del pla estratègic d’Arts Visuals. Sens dubte hauria estat una bona oportunitat de posar els centres a dins de la visió estratègica dels museus. Com tampoc no s’ha aprofundit encara en la vertebració d’una altra de les xarxes que també s’han de vincular sí o sí als museus i els centres d’art: les fundacions d’art, que a Catalunya són fonamentals i que no han resolt el seu encaix dins d’aquestes constel·lacions.
En definitiva, una gran feina que ara s’ha de materialitzar i que és el començament per entendre com de nuclear és la vertebració d’una de les grans estructures/infraestructures d’estat. Una xarxa de museus que han de treballar de manera transdisciplinària i transversal amb biblioteques i arxius (els altres pals de paller del país) per generar les noves dinàmiques que el segle XXI fa temps que els reclama.

A la imatge, el Macba.

Etiquetes: ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies