29 abril 2012
Reportatges Barcelona

Pau Riba, el portadista de la cançó

ramon moreno

Probablement quan Manuel Vázquez Montalbán va definir Pau Riba com a “terrorista cultural” estava atorgant al cantant barceloní alguns galons més que el de simple enfant terrible de la cançó a Catalunya. I és que Pau Riba era (és) essencialment conegut per la seva música, però, com a personatge inconformista, crític i reflexiu, ha conreat un munt d’activitats paral·leles, que van de l’escriptura (la novel·la Ena, l’assaig La gran corrida…) a l’articulisme (a La Vanguardia, El Periódico, l’Avui…), passant pel cinema (ha fet d’actor en pel·lícules de Fernando Colomo, Jordi Grau o Manuel Iborra) i la televisió (ha estat presentador del programa Trif-Tong a TV3 i Metralleta al Super3). I si bé és coneguda la seva faceta com a il·lustrador de la majoria de les portades dels seus discos, ho és menys el seu vessant com a portadista de la discogràfica catalana Concèntric, on va treballar en discos de músics com ara Lluís Llach, Maria del Mar Bonet o Guillermina Motta, entre d’altres.

La Catalunya musical que es movia a l’entorn de la Nova Cançó, i sobretot el grup que formaven Els Setze Jutges, va tenir en la discogràfica Edigsa, creada el 1961, el seu principal canal de distribució. A banda de musicalment, Edigsa va fer una aposta clara i decidida pel disseny de les seves portades com a element comunicatiu i captivador. Jordi Fornas (traspassat el 2011) va ser també el responsable de la imatge d’Edicions 62 (editorial que acompleix els seus primers 50 anys) i de col·leccions tan emblemàtiques com ara La Cua de Palla i El Balancí. La capacitat innovadora de Fornas a Edigsa es va reflectir en un disseny modern i treballat, que va més enllà de la portada neutra amb la fotografia identificatòria de l’artista, amb el joc entre les fotografies bàsicament en blanc i negre i una tipografia colorista. Com remarca Carles Gàmez al catàleg de l’exposició Cançoníssima. Dies de vinil i cançons (Fundació Josep Renau, València, 2008), Fornas “conjugarà hàbilment la imatge d’un producte comercial i de consum amb un concepte identitari, reivindicatiu i cultural, com el de la cançó en català, i que resultarà seductor i atractiu per a aquest públic conscienciat”.

El disseny de les seves portades serà també, en un sentit menys acadèmic i més vital, un dels trets distintius de la discogràfica que es crearà el 1965 fruit d’una escissió d’Edigsa. Discos Concèntric estarà liderada per l’activista cultural Ermegol Passola i publicarà els treballs de músics i cantautors com ara Josep Maria Espinàs, Guillermina Motta, Maria del Mar Bonet i Lluís Llach, entre d’altres. Concèntric, però, era la pota discogràfica d’una societat que  incloïa un local d’actuacions com era la mítica Cova del Drac i una botiga de productes culturals.

Entre els músics debutants que troben aixopluc a Concèntric hi haurà un jove Pau Riba (Palma, 1948), que l’any 1967 publica un EP encapçalat pel tema Taxista. Com a tret diferencial, a banda de la denúncia de la manca de feina, hi havia el detall que la portada era feta pel mateix Riba. Era l’any de l’anomenat estiu de l’amor i contràriament a molts altres cantautors, sobretot d’Els Setze Jutges (grup que, per cert, va rebutjar la incorporació del nét del poeta Carles Riba), Pau Riba ja no mira musicalment i culturalment cap a França, sinó que els seus referents són a l’Amèrica de Bob Dylan i la psicodèlia dels Beatles i el Sgt. Pepper’s.

Seguint la marcada personalitat del seu creador, les portades de Riba per a Concèntric eren trencadores i transgressores i se situaven perfectament en l’avantguarda del disseny musical a l’Estat espanyol, comparables, en tot cas, a una estètica més anglosaxona, amb la incorporació d’elements propers a l’art pop, l’underground i la psicodèlia, que esdevindran, igual que en el cas d’Edigsa, un tret clarament distintiu de les produccions de Concèntric.

El primer treball per a la discogràfica serà, doncs, el disseny per al seu primer disc en solitari, en què manifesta el punt de rebel·lia juvenil incloent una llegenda, en anglès i escrita en una xapa, en la qual es preguntava why the boys leave home? A partir d’aquí vindrien un munt de portades i cartells per a músics com els ja esmentats i el Grup de Folk, Rafel Subirachs o Joe Skladzien, en què Pau Riba crea un univers propi, derivat, evidentment, del seu propi univers personal. Les visions oríriques; la inclusió del dibuix i el còmic, alguns marca de la casa de Nazario, d’altres de propis; les fotografies (fetes principalment per Ferran Freixa i Josep Maria Francisco) manipulades, sobreexposades o superposades al laboratori, en un temps en què no hi havia programari informàtic i tot era manual i gairebé artesanal; les tipografies gens convencionals, retocades a partir del Lletraset, o directament inventades del no-res; la inclusió de retallables… Tot plegat, un exercici agosarat de disseny, que buscava l’impacte visual, i una clara aposta editorial per un públic jove, rebel i que mirava més enllà de les nostres fronteres i que a dia d’avui constitueixen, efectivament, un tret distintiu d’aquell temps i d’aquella generació.

Tres elements es podrien destacar de l’univers creatiu de Pau Riba, tant pel que fa referència al disseny, com a la seva dimensió musical. L’àlbum Dioptria, pensat com un doble disc, però editat en dues parts per imperatius de la discogràfica, està unanimement considerat (sobretot el Dioptria I) com el disc amb què naixia el rock català. És un treball musicalment impressionant en què Riba s’envolta d’un grapat de músics innovadors en aquells moments i d’una altíssima qualitat tècnica, com ara Toti Soler i Jordi Sabatés. Per a la portada, el Pau Riba dissenyador utilitza un fragment del quadre del pintor romàntic alemany Philip Otto Runge anomenat Der Morgen, pintat el 1809.

Després de publicar el Dioptria II, Pau Riba deixa Barcelona i s’instal·la a principis de 1971 a Formentera per a una llarga estada. Allà, canviant radicalment els conceptes musicals i personals, vivint en plena natura, sense complicacions ni elements superflus, descobrint noves dimensions a través de l’LSD, Pau Riba enregistra un disc de benvinguda per al seu fill Pau que portaria el títol de Jo, la donya i el gripau (i que s’acaba de reeditar en una completa versió que inclou un CD, un DVD i diversos elements gràfics). El dibuix de la portada és del mateix Pau Riba i es mou entre la senzillesa naïf, les referències a la vida bucòlica de l’illa i alguna referència indirecta a Salvador Dalí i els seus dibuixos invisibles, segons explicava el mateix músic en un article d’Eduardo Bravo a la revista Visual. Pau Riba i Dalí, per cert, van tenir una bona amistat, tot i que no es va plasmar en cap col·laboració conjunta, tot i que Riba va demanar al geni de Cadaqués que il·lustrés el seu disc del 1981 Amarga Crisi.

El Pau Riba cartellista es pot resseguir en cartells propis com ara el d’acompanyament de Taxista, amb una certa evocació de l’estètica musical de la costa oest dels Estats Units, els del Grup de Folk o, principalment, el del Canet Rock del 1978, en què torna a utilitzar una imatge clàssica, en aquest cas una verge de Filippo Lippi sota la llegenda Contrita Contradictio Virgo Inseminanda, i en la qual reflecteix la seva passió per l’astrologia i l’alquímia (ell que és un notable alquimista del llenguatge) i, és clar, la provocació inherent a tot artista.

Pau Riba sempre ha donat una gran importància al disseny dels seus treballs (a banda dels esmentats, cal destacar el disc-objecte cultural que va ser Transnarcís, que va requerir més d’un any de feina amb l’estudi Saura-Torrente i que incloïa potets amb olors de flors amb un disseny exquisit), gairebé tanta com a la mateixa paraula i al llenguatge, com posen de manifest la caixa amb la recent reedició de Jo, la donya i el gripau o el llibre que està a punt d’aparèixer en què repassarà les seves millors lletres de cançons.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies