26 juny 2012
Opinió Barcelona

Noves notes sobre el mirar i el veure

arnau puig

No és bo anar pel món entotsolat, capficat en el que et preocupa o t’ocupa. Això ho pots fer quan ets lliurat a una feina que té el seu interès en ella mateixa, com ara la redacció d’un document, un informe o tot trobant-te en una recerca. Si vas pel món i t’has de fixar per on vas perquè l’inconscient et guia a través de la intenció que et mou, aprofita aquesta avinentesa de desdoblament de la teva persona per fixar-te en el que veus; potser hi ha quelcom més que el que et sembla que mires. El que succeeix és que la realitat de conducta i de comportament imposa els seus topalls, altrament seria perillós desplaçar-se desbocadament. Però una cosa és badar i una altra és pensar si el que veus es correspon amb el que penses i si potser veus molt més, o fer-ho possible diferentment del que creus que hi ha al davant teu.

Ens creiem que les coses tenen unes formes preestablertes, que són aquelles i no unes altres; ben segur que és així quan es tracta de productes pensats, conceptuats prèviament per ser identificats. Però en absolut és així quan es tracta de qüestions de la sensibilitat i de la sensualitat; aquestes dues capacitats receptives no tenen cànon perquè funcionen en relació amb factors anímics, lluminosos, tàctils, que són sempre circumstancials, afectats per l’entorn en el qual es produeix la percepció.

Quan els pintors de l’Académie Française, ben alliçonats de com són les coses i de com s’han de representar per complir el principi de la noció conceptual, passaren, fatigats de tanta precisió amanerada, pels boscos de Fointainebleau –també ho podríem dir dels que assistien a la Real Academia de San Fernando i les seves sucursals espargides per la península quan baixaren a les lleres dels rius respectius o als boscams on existien–, s’adonaren que cada emplaçament, cada cosa, tenia la seva coloració i la figura que la incidència de llums li ho permetia i l’atenció personal, la seva salut o el gust de l’observació li ho permetia. Després d’això, l’impressionisme esdevenia una realitat: cada cosa era un color vibrat per la llum atmosfèrica. Però, tot seguit, altres verificaren que cada moment cronològic, temporal, oferia la seva coloració i que no sempre els mateixos colors eren al mateix indret i que, conseqüentment, calia escollir els colors i l’indret a gratcient per a cada ocasió, si es volia la percepció sincera: havíem arribat al fauvisme. Però també podia succeir que els colors de les coses i de les situacions naturals o humanes fossin només emocionals; aleshores l’expressionisme instaurava la seva realitat de les formes de l’entorn.

Això poden semblar grans paraules; doncs bé, visiteu El gòtic internacional a la Catalunya del 1400, (MNAC), i verificareu que, quan el nostre país, en lloc de mirar-se el melic, mirà vers el nord, tot canvià i aparegueren les fesomies en lloc de les icones.

A la imatge, detall de “Taula de Retaule de sant Pere. Vocació de sant Pere” de Lluís Borrassà.Col·lecció Armengol Junyent. Foto Teresa Llordés.       

 

Etiquetes: ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt
Política de privacitat   Política de cookies