12 març 2017
Opinió Girona

Art i Música: Les millors portades del rock

ramon moreno

La relació entre música i art ha estat sovintejada i profunda. Les caràtules dels discos es van convertir en un aparador de creativitat, freqüentat per artistes de tot tipus. L’elapé va esdevenir una petita obra d’art que anava més enllà del contingut musical. Música i art en perfecta sincronia.  Els anys daurats de la plàstica musical són objecte del darrer llibre de Xavier Valiño, La cara oculta de la luna. Las 50 portadas esenciales del rock, editat per Editorial Milenio, un volum amb informació imprescindible del procés creatiu de les portades i amb centenars de fotografies i imatges que ens ajuden a entendre la importància de la imatge en el món del rock.

A partir del punt que l’any 1939 el jove grafista Alex Steinweiss decideix embolcallar els discos de la discogràfica Columbia amb una funda il·lustrada, art i música (primer el jazz, perquè era la música hegemònica en aquelles dècades, més tard ho va ser el rock) han anat de bracet fins als nostres dies.

El llibre del gallec Valiño arrenca amb Elvis Presley, l’any 1956, per a conduir-nos a través de la iconografia a les portades al llarg de la història de la música rock. Amb la preeminència de l’elapé com a suport fonogràfic, els 31×31 centímetres de les portades van esdevenir un suport més on encabir la creativitat i exercitar experimentacions diverses, més enllà de la seva funció de reclam comercial. Tot i que no necessàriament les cobertes havien de reflectir el contingut musical que hi havia en les cançons del disc, molts artistes van vincular la seva imatge a la il·lustració de portada, fins al punt que en molts casos tots dos han quedat manifestament units per a la posteritat: si pensem en els Beatles, se’ns representa el collage psicodèlic de Peter Blake i Jann Haworth per al Sgt. Pepper’s; la Velvet Underground és el plàtan dissenyat per Andy Warhol, i Robert Crump és un il·lustrador venerat per l’univers rock gràcies a la seva portada per a Bog Brother & The Holding Company; igual que el nom de Mati Klarwein, veí de Deià, està associat a Carlos Santana i Miles Davis. Tanmateix, els noms de Roger Dean, Martin Sharp o Rick Griffin són indissociables de la música de Yes, Cream o Grateful Dead. I és que els seixanta serien l’època del pop visual, que diria el crític d’art George Melly. És l’època gloriosa del disseny de portades, una època en què la relació entre els dos mons, entre músics i artistes, era íntima.

La cosa, però, inicia un lent però constant procés de separació a partir de mitjan dècada dels setanta, amb la crisi econòmica mundial, que limita els pressupostos i la creativitat musical. El punk representarà una alenada d’aire fresc, amb la rupturista portada de Malcom McLaren per al disc dels Sex Pistols o les fotografies de Robert Mapplethorpe. Més tard arriba el disc compacte i la cosa es difumina: l’espai minvant de la caixa de plàstic no permet floritures i els camins de l’art i de la música es tornen a distanciar de manera irreversible.

A la imatge, portada del disc Santana Abraxas.

Etiquetes: · · · ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies