10 setembre 2016
Opinió Barcelona

“La Ciento”: l’art per insistència

joan m. minguet batllori

Venim d’un temps de desganes, l’opulència financera d’abans de la crisi va fer creure a alguns que la cultura era posturejar, fer coses fàcils i que t’aplaudissin d’immediat. Com si el treball en el camp de l’art i de la cultura no requerís complexitat i conflicte. No vull dir que André Gide tingués tota la raó quan va dir que l’art neix de constrenyiment, viu de lluites i mor amb la llibertat. Però tampoc concebo que pugui ser just tot el contrari: la creació que només es preocupa de la subvenció, de l’audiència i del glamur.

El problema és que som una societat desmemoriada. Abans d’aquest esclat de simplisme, de comoditat, les coses no eren així, la gent treballava, no des del constrenyiment, però sí des del treball perseverant, tan simple com això. Aquest és el cas d’una experiència singular, el de la galeria Ciento, que va obrir just després de la mort del dictador i va tancar just abans de les Olimpíades (algun dia hauríem de reescriure les repercussions dels Jocs Olímpics de Barcelona, sense negar allò que haurien pogut tenir de positius, però desempallegant-nos d’aquesta insuportable histèria aduladora que impedeix de veure la crua realitat del que allò va significar). La Ciento, comandada per Marisa Díez de la Fuente (la Marisa de Ciento, l’anomenava Joan Brossa), va ser una experiència que va demostrar com la unió fa la força.

Efectivament, una iniciativa empresarial, la d’una galerista, va confluir amb el treball de tot un seguit d’artistes i de pensadors que estaven construint una Barcelona nova, la que necessitava regenerar-se ràpidament després d’aquells llargs anys de foscor feixista i de complicitats de tot ordre amb aquesta foscor. A la Ciento van poder exposar artistes d’una generació molt potent, els Pazos, Perejaume, Yamandú Canosa, Patricio Vélez, Eulàlia Grau, Esther Ferrer, Àngels Ribé, Susana Solano, Muntadas… M’han sortit aquests, però en són molts més, igual que les exposicions d’estrangers que també van exhibir la seva obra en uns moments (ai, la desmemòria!) en què Barcelona no tenia un museu d’art contemporani. I també les activitats que s’hi muntaven, com aquell foll homenatge que Carles Hac Mor va dedicar a Arthur Cravan.

Aquella experiència comunal ha estat recordada en un llibre que ha recuperat l’esperit d’aquells temps: hi han col·laborat més de trenta artistes i escriptors de manera desinteressada, editat per Comanegra a preu de cost i tot per poder explicar aquella experiència fascinant. Una experiència que fa uns anys hauria estat impossible, perquè en el període de les vaques grasses tot havia de tenir molt de disseny (en el sentit tèrbol de la paraula) i molta distinció. La Ciento, però, desplegava un esperit col·laboratiu que fa temps que intueixo que ha tornat a alguns cenacles culturals de Catalunya. I me n’alegro: perquè a la misèria política i a la penúria econòmica només es pot respondre amb la voluntat de canviar el món.

A la image, portada del llibre editat per Comanegra.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt
Política de privacitat   Política de cookies