5 setembre 2016
Reportatges Sant Cugat del Vallès

La biennal de la represa

albert mercadé

Fa dos anys, tots els membres del jurat que vam formar part de la XIX Biennal d’Art Contemporani Català vam estar d’acord a qualificar aquell esdeveniment, pel context crític en el qual es va dur a terme, com una biennal de resistència. El titular que proposem per al certamen d’aquest any té un to més constructiu: estem sens dubte davant de la biennal de la represa. Represa pel nombre d’artistes que s’hi han presentat, que han refermat la biennal com un dels principals esdeveniments artístics del país. Represa per la millora organitzativa de la mostra, ara amb una aliança més estreta amb l’Ajuntament i els agents artístics de la ciutat. I represa, finalment, per l’esperit que regna en les obres presentades: de clara factura constructiva, objectual, amb una expressa voluntat dels artistes de reapropiar-se i apoderar-se de l’espai físic circumdant.

L’objecte construït, desconstruït, expressat, ficcionat, interpel·lat; totes les declinacions possibles entorn de l’objecte han tingut cabuda en la XX Biennal, en una dinàmica plenament en consonància amb el desenvoluptament actual de les arts del país. Ho hem pogut presenciar aquest darrer any en una de les places més efervescents de l’art contemporani, a l’Hospitalet de Llobregat: l’exposició Luces, de David Bestué (on les escultures de l’artista dialogaven amb motlles modernistes de la fàbrica de ceràmiques Cosme Toda); l’exposició La lliçó de Diògenes, al Centre d’Art Tecla Sala (on es mostrava un diàleg objectual entre artistes contemporanis i dels seixanta), o en les propostes d’artistes com ara Lucía C. Pino, Carlos Valverde, Pere Llobera o Felipe Talo. És, ens sembla, una conseqüència natural de la vivència d’un context hostil i de supervivència, en el si del qual l’artista contemporani ha realitzat un doble moviment artístic: un d’interior i palpatiu, treballant amb els objectes més propers i humils que té a l’abast, dialogant amb una tradició que es remunta als temps de l’art povera; i un altre d’exterior i col·lectiu: ja no val l’especulació artística ni l’endogàmica, l’artista sent la necessitat de posar l’objecte en relació amb el seu entorn social o contextual.

Els artistes guanyadors de la XX Biennal dialoguen estretament amb l’esmentat estat d’esperit. Lluc Baños (Barcelona, 1985) ha proposat un desglossament d’objectes pobres del seu context quotidià: uns llumins consumits, que l’artista dibuixa al llarg d’una sèrie de 64 dies, i que en un segon moment desplaça a una nova dimensió artística: el treball amb gravat i tampons impresos sobre papers de gran format. Els artistes no en tenen prou de crear un objecte: tenen la necessitat de crear-lo tot vinculant-lo a una actitud que necessiten documentar: descontruint l’objecte, mesurant-lo, comptant els dies que treballen per gestar-lo, posant-lo en relació amb l’espai i el temps de creació, tal com també palesa la proposta de l’artista Clara Cortés (Vic, 1991), de qui hem seleccionat la peça 98 centímetres, els centímetres precisos en què ha dut a terme la seva proposta expressiva i cromàtica, d’incisió artística dins la tècnica del gravat calcogràfic.

Si el nucli germinal de la proposta de Baños i Cortés és la desconstrucció, l’artista resident a l’Hospitalet Gara Basilio (Barcelona, 1993) treballa des del pol oposat: la construcció i la relació amb el públic. En el treball que li hem seleccionat (Geometria del caos), l’artista proposa la construcció d’un cub de grans dimensions format per 45 peces –6 de ferro, 14 de guix i 25 de fusta–, amb les quals l’espectador està convidat a interaccionar. Es tracta d’una dinàmica complementària a l’obra d’Alejandro Palacín (Barcelona, 1989), que també dialoga amb l’objecte, però en aquest cas no desgastat o construït, sinó l’objecte trobat, aleatòriament en el món quotidià, que ell pinta, altera i transforma tot posant-lo en relació amb noves troballes urbanes o quotidianes a partir de les quals configura una lúdica i harmònica série de135 objectes específics.

Des de fa pocs anys, la pintura ha tornat a recuperar la centralitat dins l’art contemporani, i ha obert un diàleg fecund amb la pintura irònica i figurativa nord-europea dels noranta (Peter Doig, David Hockney o la pintura alemanya de l’escola de Leipzig). En aquest context ens ha fet pensar la pintura de Javi Pretel (Argentona, 1981), que s’apropia pictòricament d’objectes peculiars de la realitat urbana i els descontextualitza sobre la tela en ambients atmosfèrics i alhora abstractes, i cromàticament exultants. Aquest punt de tensió entre dues realitats antagòniques però complementàries també és un dels eixos de reflexió del pintor Ivan Morales (Girona, 1990), de qui hem seleccionat el projecte Installation I. Ens interessa especialment la relació divergent que Morales proposa entre la pintura i l’espai on s’exposa: el pintor altera d’una manera radical l’espai expositiu, elevant el paviment, transformat en cartró, i forçant l’espectador a realitzar una exploració física de l’espai abans de poder accedir a la contemplació de l’obra.

En la XX Biennal hem observat una disminució substancial de treballs artístics  socialment compromesos, una realitat que, tanmateix, troba representació en aquesta edició amb el treball de Daniel Gasol (Valls, 1983). Tot i la seva curta edat, és un dels artistes premiats amb una trajectòria més fecunda, tant des del punt de vista artístic com teòric. L’obra seleccionada per a la biennal (How to build national security) és deutora de la recerca de fons de la seva tesi doctoral, parcialment dedicada a la reflexió crítica sobre el llenguatge, cínic i persuassiu, emprat per la indústria audiovisual nord-americana. Gasol ens mostra una sèrie d’imatges d’arxiu de l’assassinat de dictadors tradicionament aliats de la política nord-americana, com ara Saddam Hussein o Gaddafi, els quals l’artista ens convida a visionar al so de la la música melosa i amable del pop americà. L’obra de Gasol ens permet fer una reflexió de fons, i si volem conclusiva, de la XX Biennal: vivim en una realitat vulnerable com a conseqüència de la seva accelerada virtualització, i cada cop més allunyada de l’experiència física i objectual amb el món que ens envolta. En aquest context, l’experiència artística, física i socialment compromesa es presenta, novament, com l’instrument més eficaç per assolir la cada cop més anhelada rehumanització del món.

A la imatge, Ivan Morales. Installation I. XX Biennal d’Art Contemporani Català.

Etiquetes: · ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies