16 maig 2014
Opinió Barcelona

Conversar sempre és progressista?

joan m. minguet batllori

Fa uns mesos, TV3 va emetre un documental, Modernisme. Una història de destrucció, en què es repassaven els edificis modernistes de Barcelona que havien estat enderrocats al llarg de la història recent de la ciutat. El to del relat era apocalíptic: de fet s’hi deia que, si aquells edificis encara existissin, tot seria més bonic; que tota l’arquitectura posterior va empitjorar l’aspecte urbà de la capital catalana. No sé si es tenia en compte que, suposant que fos veritat que tots aquells edificis eren dignes de ser conservats (qui ho ha de decidir això i sota quin criteri?), en molts casos aquells edificis estaven pensats perquè hi visquessin bé els de l’entresòl i els del principal, l’alta burgesia d’aquells temps. I que les ciutats són vives, i els gustos canvien i les necessitats d’habitatge, també.

En aquests darrers temps han sortit moltes campanyes o crits d’alerta sobre el tancament de comerços històrics (llibreries, botigues de joguines, queviures…) de Barcelona que sovint són substituïts per concessions de grans multinacionals. Molta gent agafa un to malenconiós i es lamenta de la pèrdua que aquells establiments suposen per a la ciutat. No sé si aquestes persones havien trepitjat mai les botigues que han de tancar perquè la legislació aprovada pels polítics permet que els propietaris apugin els lloguers de manera radical. Les botigues són per comprar-hi i, si no hi anem a comprar, la implacable lògica capitalista diu que tancaran, no esdevindran museus de les teranyines.

I, encara, un altre cas. Fa poc hem sabut que les coves d’Altamira tornaran a deixar entrar visitants, però en grups molt reduïts i, diuen, seleccionats per sorteig. No sé si algú ha pensat en la possibilitat de deixar la cova en el seu estat natural.

Els tres casos ens indiquen, al meu entendre, algunes coses. Primer, que es confon la conservació del patrimoni amb la momificació de les coses; es perd de vista que primer són les persones i, després, els monuments. I que si unes pintures rupestres no poden ser vistes és com si no existissin. Segon, que no tot ha de conservar-se per regla divina ni perquè ho digui algú en un reportatge de televisió o en una aula universitària. Fa temps que sabem que la bona arquitectura no és la de les façanes més vistoses, sinó la que permet una vida millor als seus habitants. I tercer, que més que lamentar-se de la pèrdua d’alguns establiments, val més lluitar en contra d’un sistema que premia el diner de les multinacionals i castiga, amb l’ajut dels polítics locals, l’esforç particular.

Cal conservar el patrimoni cultural i artístic, és evident. Però en un procés dialèctic. El patrimoni ha de servir per fruir-lo, no per tenir-lo tancat amb pany i forrellat. Ha de ser una cosa viva, com l’art o l’arquitectura. Si no, encara viuríem en barraques de fusta perquè alguns conservacionistes segur que haurien dit que no calia tocar res. I Gaudí i Le Corbusier s’haurien mort de gana.

A la imatge, Coves d’Altamira.

Etiquetes: · · ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies