26 maig 2015
Reportatges Venècia

Biennal de Venècia 2015: Extranyesa a Irlanda

imma merino

No em sento responsable de la meva presència a “La singularitat”: no té res a veure amb mi, però un artista com l’Albert Serra és capaç de transmutar-ho a través del muntatge.

No tinc ni idea del que Albert Serra presentarà a la Biennal de Venècia. I fins a cert punt no m’importa, encara que potser seré present en algunes de les imatges de La singularitat. Suposo que m’he de fer entendre. Em pot importar en la mesura que m’interessa què fa un artista com Albert Serra, tan enlluernador i potser cada cop més pertorbador. Però no m’importa més (o potser fins i tot m’importa menys) pel fet que, si es pot dir així, hi hagi participat com a actriu. Suposo que, com diria ell, bona part del que he fet és una “basura”; jo, en tot cas, sé que seria per llençar-ho tot a les escombraries, si no fos que l’artista és capaç de transmutar-ho a través del muntatge. Potser també vull dir que no em sento responsable de la meva presència a La singularitat: no té res a veure amb mi. Ell és l’artista. Ell és el creador del seu univers. Allò que vaig fer (o ho vaig intentar) va ser a partir del que em deia i, havent-ho fet malament, si en treu alguna cosa de profit serà per la seva capacitat de convertir la merda en or. No és que em senti fracassada. Mai no he volgut ser actriu i, sentint-me una mica perplexa i sempre estranyada, ho vaig fer per amistat. Tant s’hi val.

Tinc una mena de nebulosa sobre les escenes que vaig rodar. Tampoc no tinc clars els mètodes de treball de l’Albert Serra. No sé si he descobert gaire res o si no vull dir-ne res. Tanmateix, sobretot pel que fa al viatge i el rodatge a Irlanda, n’he explicat moltes coses als amics, que me’n preguntaven. De fet, és una història que em convida al relat oral i que, en canvi, em costa d’escriure. També crec que hi ha coses que no vull recordar. No sé si serà diferent amb el pas del temps. Però sí que em ve de gust evocar una situació particularment estranya d’aquesta experiència. La més inquietant. També la més emotiva. Érem en un lloc d’Irlanda dins d’un pub, on vam rodar diverses escenes, quan van arribar l’Eliseu Huertas i la seva mare, Rosita, després de cinc dies de viatge en cotxe des de Castellfollit de la Roca, el seu poble i el meu. Trobar-me amb ells, que van ser veïns meus, em va provocar una mena d’exaltació, una alegria inesperada. També una renovada consciència de l’estranyesa que sentia. L’Eliseu forma part d’aquest món d’en Serra, però què hi fèiem allà la Rosita i jo?  De cop ella em va preguntar per familiars meus que no hi són. Vam parlar dels vius i dels morts. Vaig sentir que era una manera molt pròpia d’estar a Irlanda. O potser estàvem a Castellfollit, en un altre temps, sentint la presència dels absents. Però també és l’Albert Serra qui, fins sent-li aliena, va provocar aquesta trobada.

A la imatge, Singularity d’Albert Serra.

Etiquetes: · · ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt
Política de privacitat   Política de cookies