100 problemes

Com és que cada divendres al Telenotícies de TV3 donen com a informació les estrenes cinematogràfiques de la setmana? És informació o publicitat encoberta? És que TV3 té un conveni o un contracte amb els cinemes de Catalunya, que com sabem són un sector privat? Si ho donen com a informació, com és que cada divendres no informen també de les estrenes teatrals, de les musicals, de les noves exposicions dels museus, de les galeries…? Com és que després d’anys i anys d’informar de les estrenes cinematogràfiques cada divendres, de cada setmana, ningú no diu res? Com és que el sector cultural no va a TV3 i demana explicacions i exigeix el mateix tracte per a tothom? Com és que l’art i els artistes que viuen i treballen aquí quasi mai surten als Telenotícies? Com és que sempre a TV3 hi ha hagut un programa que parla de cinema, un altre que parla de llibres i els seus autors, i que mai hi ha hagut un programa seriós que parli de l’actualitat de l’art i dels artistes que viuen i treballen aquí? Les respostes a totes aquestes preguntes les trobem al llibre Los 100 problemas del arte contemporáneo, de Juan Carlos Román, artista i docent, doctor per la Universitat de Vigo i professor d’art i contemporaneïtat a la Facultat de Belles Arts de Pontevedra. Román dóna regles, opinions, reflexions: “Els artistes no ens podem dir treballadors. El nostre treball no té com a contraprestació un salari. No podem ser treballadors eventuals, ni tan sols a mitja jornada, som artistes i la nostra disfressa d’artista va cosida a la pell.” “Aquella societat que estima l’art, i per extensió la cultura, no ha de realitzar cap aportació. L’art és lliure, tant per al productor/creador com per a l’espectador/consumidor.” “Un país benèfic amb l’art, un país de subvencions, d’ajudes a fons perdut, un país que manté un art institucionalitzat i burocratitzat no desperta interès en els ciutadans, sinó pena. L’art espanyol és penós i patètic, i no podem consentir-ho. Podem canviar de mètode.” “El que hem de reconèixer és que ens fa ràbia que aquesta abstracció anomenada burgesia, capitalisme o com li vulguem dir, faci servir l’art com a negoci, mai com a estructura complexa i de coneixement.” Román també ens explica què vol dir ser local, nacional o internacional: “Un artista és internacional quan li agafes la cartera i hi trobes lliures, dòlars, euros… significa que el seu treball importa i es ven en galeries de diferents països. Una galeria és internacional quan té col·leccionistes de diferents parts del món i pot donar-se el cas que tots els artistes que representa siguin del mateix poble; és a dir, que els artistes i la galeria siguin locals, però l’interès que desperten, no. Aquesta petita, però important, diferència fa que existeixin galeries locals que representen artistes de diferents països i, malgrat això, continuen sense tenir-les en compte dins del panorama internacional, potser perquè els artistes, encara que siguin estrangers o d’altres comunitats, només disposen d’un sol tipus de moneda en la seva cartera. Un museu no és internacional perquè exposa artistes internacionals (artistes que tenen diferents divises a la seva cartera), sinó perquè en l’estructura del museu existeixen patrons de diferents països i amb diferents veus, i és capaç d’articular múltiples sensibilitats i interessos que fan que la institució sigui un lloc fonamental des de qualsevol perspectiva i/o localitat.” Per Román, “la cultura ha substituït l’art, de la mateixa manera que el productor cultural ha substituït l’artista”, tot sota una estratègia institucional i política; s’ha menystingut el criteri del mercat interior i s’han imposat els models d’exteriorització mitjançant processos de divulgació i d’ensenyament del fet internacional, i de fer creure que la iniciativa pública és millor que la privada, “s’han apoderat de totes les estructures simbòliques de l’art, per posar fi a l’art; ja no hi ha museus, són edificis amb parets de Pladur; ja no hi ha artistes, i davant aquesta absència, i com diria Baudrillard: ja no amaguen una absència essencial, ja són la seva pròpia imitació”. A la imatge, Jardi, 2015 d'Alejandra Atares.