Una epopeia era, en l’antiguitat, un poema llarg que explicava la història d’un personatge, plena de dificultats, fins a assolir l’èxit. Aquest és el cas de Marie-Clémentine Valadon, nascuda en un entorn familiar de classe baixa i que va menar un cas excepcional d’emancipació artística. Va esdevenir una model cèlebre, retratada pels millors artistes del seu temps, des de Renoir a Toulouse-Lautrec. Autodidacta, en paral·lel va aprendre de tots aquests creadors fins esdevenir artista, amb el nom de Suzanne. La seva carrera es va perllongar entre finals del segle xix fins poc abans de la Segona Guerra Mundial. Va ser, molt possiblement, la primera artista a representar un nu masculí, fita que mostra una personalitat molt definida. El retrat i el nu, especialment femení, esdevindran el centre de gravetat de la seva obra, i també les creacions que li atorgaran prestigi. Malgrat que se l’ha intentat adscriure a diversos moviments, la seva és una obra del tot singular, on conviuen influències explícites d’altres artistes amb uns codis pictòrics tan personals com identificables, prerrogativa de gran artista. La que segueix és l’epopeia de la model que va maldar per ser l’artista, i ho va aconseguir en un entorn del tot masculí, i en el context més difícil, el cosmopolita Montmartre dels pioners de la modernitat artística.

L’ecosistema artístic i personal de Valadon va ser el Montmartre de finals del segle xix i principis del xx, on va arribar amb la seva mare als cinc anys. Va realitzar feines molt diverses i segons deia, també hauria treballat en un circ, ocupació que deixà a causa d’una caiguda. Valadon veuria evolucionar el Montmartre de la «zona zero» de la modernitat artística de finals del segle xix fins al de les avantguardes de les primeries del segle xx: tota mena d’«ismes» es van succeir en els pocs metres quadrats del barri parisenc, i que Valadon va conèixer de primera mà. Entre els artistes provinents de tot el món, Valadon va coincidir amb alguns referents de l’art català com Santiago Rusiñol i Ramon Casas –que van deixar fabuloses pintures de Montmartre–, però sobretot amb Miquel Utrillo, que no només va ser l’introductor d’aquests artistes a París, sinó també amb qui la pintora va mantenir una relació que va marcar la seva biografia.

1.1. La llegenda de Suzanne i Erik

Malgrat tractar-se d’una relació llegendària, en realitat només hauria durat sis mesos, entre gener i juny de 1893. Satie va iniciar la relació amb Valadon poc després que ella hagués finalitzat amb Miquel Utrillo, fet que va suposar alhora el trencament dels dos amics. La parella no va funcionar, sembla que a causa del caràcter gelós i excessiu del músic. Com a resultat plàstic n’ha quedat un cèlebre retrat de Satie per Valadon –que ell va conservar tota la vida. En el terreny musical va donar lloc a les cèlebres Vexations de Satie, que composà durant el procés de dol després del trencament amb Biqui –així anomenava afectuosament Valadon─, que hauria estat l’única relació que es va conèixer del músic.

1.2. El bohemi Satie

Ramon Casas va immortalitzar Satie al davant del Moulin de la Galette –abans d’esdevenir un compositor de renom internacional–, en els tons grisos que caracteritzen la seva millor producció parisenca. Al Museu Nacional hi ha un parell de dibuixos preparatoris d’aquesta pintura que es conserva a la Northwestern University Library, i que va ser propietat del col·leccionista nord-americà Charles Deering. La composició representa el músic a mida real i és, molt probablement, el millor dels retrats que cap artista hagi realitzat de Satie, tant per la qualitat com per la força simbòlica del seu fons.

Valadon va conèixer Miquel Utrillo el 1882, segons algunes versions a Le Chat Noir. Utrillo integrava el grup d’artistes catalans que vivien a París, sobretot els seus íntims Santiago Rusiñol i Ramon Casas. La relació sentimental amb Valadon va resultar tempestuosa i, amb una llarga interrupció, es va perllongar fins a l’any 1893. La relació ha quedat documentada a través de diverses obres però sobretot amb els retrats que es van fer mútuament. Un dels que li va fer Utrillo és conegut com el retrat de «La guerra dels set anys», en referència al temps que va trigar Utrillo a reconèixer legalment el fill de Valadon –el futur pintor Maurice Utrillo–, després que ella li ho demanés durant set anys.

2.1. Ombres xineses

Al marge d’assistir als espectacles i d’haver il·lustrat la coberta d’algun opuscle, Valadon va esdevenir la imatge d’un element publicitari de les ombres xineses, un cartell realitzat pel mateix Utrillo, vinculat al Théâtre d’Ombres Parisiennes. Utrillo va esdevenir-ne un gran expert a locals com Le Chat Noir o l’Auberge du Clou, a París, però més tard les exportaria als Estats Units i a Els Quatre Gats de Barcelona, on seria l’ànima d’aquestes activitats.

Malgrat que va realitzar moltes i diverses feines, Valadon va començar a exercir de model quan tenia cap a quinze anys. El seu rostre i el seu cos han esdevingut dels més icònics en la iconografia de la modernitat, fins al punt de ser immortalitzada per creadors de diferents generacions: Puvis de Chavannes, Degas, Renoir, Toulouse-Lautrec, André Utter, Steinlen, però també de catalans, com ara Rusiñol i Utrillo, entre d’altres. Valadon, de formació autodidacta, mentre treballava de model va poder veure la feina d’aquests artistes en el seu sancta santorum, amb els seus rudiments, recursos i secrets. Degas li va afegir l’apel·latiu de terrible en referència a la seva forta personalitat, d’altra banda necessària per fer el trànsit de model a artista enmig d’un context competitiu i masculí, poc favorable per a una dona i, a sobre, de classe baixa.

3.1. La figura femenina i la cultura de masses

Si bé Valadon esdevingué una de les models més sol·licitades pels artistes per als seus olis i dibuixos, també protagonitzà algun cartell publicitari. El cartell s’estava obrint camí a les parets de París i de tantes altres ciutats del món, per promocionar tota mena de productes comercials. Eren protagonitzats en una gran majoria per dones, ja fossin models o estereotips. Els cartells, realitzats sovint per artistes de primer ordre, eren tot sovint d’una elevada qualitat artística. En aquesta selecció de cartells del Gabinet de Dibuixos, Gravats i Cartells del Museu Nacional –que en conserva un nombre important– s’aprecia clarament el paper central de la figura femenina en plena eclosió de la cultura de masses.

Mentre encara posava com a model, gairebé tothom ignorava que Valadon dibuixava pel seu compte. La van influenciar extraordinàriament els set anys fent de model per a Puvis de Chavannes, però va ser Degas qui més es va adonar del seu talent i li va recomanar que seguís per aquell camí. Va ser ell qui li va ensenyar a gravar al seu propi taller i, fins i tot, va arribar a ser col·leccionista de les seves obres. La majoria de dibuixos i gravats dels primers anys de Valadon –la pintura a l’oli arribà més tard–, gairebé tots amb escenes de toilettes o d’una certa intimitat, evoquen clarament l’obra de Degas. La mort de l’artista francès, l’any 1917, va representar un cop dur per a Valadon, al capdavall va ser dels pocs artistes que li van donar suport en els seus inicis, quan Degas era ja una llegenda viva.

L’autoretrat projecta normalment un cert component d’autoafirmació de l’artista, però aquest es redimensiona extraordinàriament en el cas d’una dona que prèviament ha estat model i, a més, en un ofici altament masculinitzat en el context de finals del segle xix. Els autoretrats de Valadon es poden interpretar com una mena de reapropiació de la pròpia imatge, fins ara modelada i monopolitzada per artistes homes. Valadon treballa l’autoretrat a partir de l’oli, el pastel i el llapis, i en alguns casos, fins i tot, apareixen integrats en composicions que representen grups familiars. Sense ser un gènere massa cultivat per Valadon, paradoxalment té un paper central en la seva vida i obra, de manera que, en el seu conjunt, mostren la seva evolució des de l’adolescència a la vellesa.

Els interessos artístics de Valadon van ser molt diversos, però destaca una mirada molt personal sobre la intimitat femenina. El desplegament d’aquesta temàtica es projecta en diverses direccions, des dels primers dibuixos i gravats de les toilettes fins als grans nus i odalisques. En un altre àmbit d’intimitat se situen escenes protagonitzades per dones, normalment domèstiques i en espais reclosos o tancats i mai apareixen homes. Són normalment dones en solitari o bé en parella, que realitzen alguna activitat o fan tertúlia, però caracteritzades sempre per unes atmosferes de plena complicitat. Aquest esdevé un camp experimental de primer ordre, sovint amb perspectives lleugerament elevades que creen un cert efectisme. Els cromatismes, sempre vius i sovint estridents, ens revelen un univers absolutament personal, amb escenes on es combina la força de la pinzellada amb el lirisme inherent a la intimitat.

6. 1. La pinacoteca d’un mosaic vital

El retrat és el gènere per excel·lència de Valadon i, alhora, el que li va reportar prestigi i reconeixement, més enllà que també va conrear el paisatge i la natura morta. Es distingeixen diverses tipologies, on destaquen retrats de les seves parelles i de familiars, a vegades en grup. En un altre àmbit trobem els retrats de personalitats més o menys cèlebres de l’ecosistema artístic, com ara crítics d’art o col·leccionistes. Molts d’ells són retrats de compromís o, fins i tot, d’encàrrec, en realitat retrats burgesos que ens revelen l’estatus adquirit per Valadon, no només en l’àmbit professional sinó també en el social. Si bé en els seus retrats es reconeixen influències, l’adopció de codis molt personals fa que sempre s’observi l’estil Valadon, caracteritzat pels seus perfilats gruixuts i els atraients cromatismes.

6. 2. Natures mortes

Paradoxalment, les natures mortes que eren un gènere tradicionalment reservat a les dones artistes, en el cas de Valadon no les va cultivar fins a la seva maduresa, quan la seva carrera ja estava del tot consolidada. Les natures mortes apareixen, sobretot, durant la Primera Guerra Mundial i proliferen a la dècada dels anys 1920. De tota manera, la presència de natures mortes ja havia estat molt habitual com a fons o complement dels seus retrats, així com en molts dels seus nus. Amb un llenguatge pictòric que evoca creacions de Van Gogh i Matisse, aquestes pintures de vibrants cromatismes transmeten grans dosis de sensualitat.

El nu femení esdevé una temàtica estructural de maduresa de Valadon, no només pel nombre d’obres que realitzà, sinó pel fet d’esdevenir un camp de proves de primera magnitud, bo i experimentant tota mena de perspectives i postures. Es tracta d’escenes on s’assoleix el més alt nivell d’intimitat, que són habituals en l’època, però no tant des d’una autoria femenina i menys d’una sexualitat tan explícita. És molt possiblement en el tractament dels nus on l’obra de Valadon s’imposa sobre la d’altres artistes contemporànies seves, des d’una naturalitat que escapa a qualsevol estereotip previ, com passava sovint amb el nu femení. L’experimentació al voltant del llenguatge del cos esdevé un espai de refugi i de lluita enmig d’un entorn artístic masculí, i és on apareixen algunes de les seves millors creacions. Paradoxalment, amb els nus –més que no pas amb els retrats– es produeix una inversió de la posició, de manera que l’antiga model se situa a l’altre costat del cavallet, deixant les models en la posició que ella havia ocupat en el passat.

7. 1. Odalisques

Dins la temàtica dels nus, però amb d’altres connotacions i, fins i tot, amb més ambició, Valadon va realitzar una sèrie de pintures de dones recolzades en sofàs o divans que, segons la majoria dels experts, marquen probablement el cim de la seva producció. Es caracteritzen per les seves ressonàncies orientalistes amb desiguals dosis de sensualitat en funció de l’obra. Destaca el sentit decorativista, amb gran protagonisme de teles exuberants i motius florals, que recorden creacions de Matisse o Bonnard. En aquestes composicions alterna els cossos femenins nus amb els vestits, a vegades dins la mateixa obra, a la recerca d’un efecte de contrast, tal com ja havia fet en els dibuixos i els gravats.

7.2. La Venus negra

El nu femení té una de les fites en aquesta Venus negra, de la qual va pintar un mínim de cinc variants, totes durant l’any 1919. El títol Venus negra apareix en el revers d’una de les teles, de la mà de la mateixa artista. Venus evoca la deessa de la fertilitat i l’amor, de manera que, a la sexualització de la dona, s’afegeix el component de racialització. Aquests estereotips van ser cultivats per diversos artistes coetanis en el context d’una potència colonial com era França, a manera d’exotisme amb gran sortida comercial. Però de cap manera resulta fàcil extreure una lectura de quina hauria estat l’aproximació íntima de Valadon al tema, no només a causa de la seva condició d’antiga model, sinó pel fet de tractar-se d’un cicle que s’obre i es tanca amb aquestes cinc obres.