L’obra de teatre The Inheritance [L’herència], de Matthew López, parla de diferents generacions d’homes gais de la ciutat de Nova York: els d’avui i els d’ahir, aquells que van lluitar pels seus drets i contra la sida i la seva estigmatització. L’herència a què fa referència el títol és “la de la història, la comunitat i el jo de cadascú”.
En els darrers mesos hem perdut dues persones a qui devem molt. La Montse Guillén va viure el Nova York dels anys vuitanta i va patir la pèrdua de molts dels seus amics. Un d’ells, Keith Haring, va comptar amb la seva ajuda per gestionar els permisos i trobar una ubicació a Barcelona per al mural Tots junts podem parar la sida (1989). Parella i còmplice de Miralda, la Montse Guillén va fer una aportació única amb la seva manera de vincular la innovació culinària amb la creativitat artística. Amb Miralda van crear el restaurant El Internacional a Nova York i el projecte FoodCultura, una proposta visionària que explora les interrelacions entre cuina, art i ciència, i que col·lecciona, arxiva i activa aspectes de les identitats humanes, els rituals i les tradicions culinàries. La Montse era una persona activa, enèrgica, riallera i sempre disposada a embarcar-se en noves aventures.
Només unes setmanes després ens deixava també Antoni Mercader, pioner de l’art multimèdia a casa nostra i membre del Grup de Treball, on va coincidir amb Muntadas, entre altres. Va ser coautor, juntament amb Eugeni Bonet, del primer llibre sobre videoart publicat a Espanya: En torno al vídeo (1980). Durant un parell d’anys es va ocupar dels Dilluns de Vídeo a La Virreina, programant cintes representatives de l’evolució del mitjà. Va tenir un paper clau en la definició de la Mediateca de la Caixa, dirigida per Carme Garrido, concebuda com un gran arxiu accessible que posava el focus en l’ús social dels nous mitjans. Però, sobretot, l’Antoni Mercader era una persona generosa que compartia la seva experiència i els seus coneixements mentre teixia ponts entre generacions d’artistes, crítics i comissaris.
Amb la Montse Guillén i l’Antoni Mercader tenim un deute immens les generacions que hem arribat després, i també les que han vingut —i vindran— rere nostre. Per ells, per la Montse i l’Antoni, ens queda un sentiment profund d’estima, d’homenatge i, sobretot, de gratitud.