UN LLEGAT ‘PANORÀMIC’

ricard planas i camps

Els bells camins es multipliquen allà on creieu que s’acaba la carretera. Aquesta màxima del poeta Josep Vicenç Foix exemplifica l’esperit que va moure aquestes tres personalitats del món de l’art català i que ens van deixar fa poc. Tres persones que sempre havien estat implicades en la lluita per millorar les condicions de la cultura, tal com fa ara la nova plataforma Activa Cultura, que està ensenyant les vergonyes dels números de la cultura a casa nostra. Tothom es posa a la boca la cultura, però no en tenim prou cura. I no només es tracta de pressupostos, que també, sinó d’entendre la cultura com un eix vertebrador de la societat i del país. Es demana passar del 0,67% (240 milions) del pressupost del govern de la Generalitat al 2% (840 milions), la mitjana dels països europeus. Un danès té a la seva disposició 800 euros anuals, un català, 30. Només es va arribar a l’1% en l’època de Pasqual Maragall. Les retallades del 2009 van deixar els pressupostos al 50%. La cultura sempre ha tingut l’estigma de l’elitisme, de ser una despesa i no una inversió, i sempre està situada en els pressupostos com a despesa no social. Tots aquests factors, radicalment falsos, han provocat la crisi que s’arrossega durant dècades. També una llei de mecenatge, una millor estructura de funcionament del Departament de Cultura i unes polítiques consensuades hi haurien ajudat. L’època de Mascarell va estipular una Taula Social de la Cultura que era un bon inici per generar un altre relat sobre la cultura. Potser l’acció que caldria, com el Tsunami Democràtic fa en referència als drets fonamentals, seria tancar durant una setmana tots els museus, biblioteques, galeries, llibreries, sales de cinema… i veure si els humans catalans podem viure sense coneixement. Potser ens emportaríem una sorpresa! Però almenys caldria provar-ho.
El llegat. A Joan de Muga el vaig entrevistar a Bonart fa anys, vaig veure la dimensió de tota la seva tasca editant obra gràfica a Polígrafa i posant centralitat internacional amb les exposicions de Joan Prats durant dècades. També vam coincidir a Arco diverses vegades i a la Fira de Frankfurt l’any de la presència de Catalunya, on vam ser amb la revista a través de l’Appec. Amb Ernesto Ventós, i la seva col·lecció d’obres d’art que tenen com a denominador comú la referència al sentit de l’olfacte, hi vaig quasi topar per casualitat per primera vegada a la galeria de Fidel Balaguer. El darrer cop va ser a la fira d’art Swab. I amb en Fidel Balaguer ens vam trobar per primer cop quan va tenir la valentia d’inaugurar la seva primera galeria a Matadepera, municipi on vivia; posteriorment, traslladaria la galeria a Barcelona. La va inaugurar amb una exposició, que vaig ajudar a organitzar, de dibuixos collages lírics i de deix William Blake del poeta Luis Antonio de Villena. El Panoràmic de Granollers, amb Joan Fontcuberta, i l’escola de fotografia Grisart, amb Albert Gusi, van ser les darreres iniciatives que va ajudar a impulsar. De tots ells, amb en Fidel va ser amb qui vaig tenir més relació i, sobretot, amb qui vaig trobar un amic incondicional, un tastaolletes amb qui en moments complexos ens vam donar suport. La seva malaltia va ser un viatge que va portar amb discreció i que molts pensàvem que acabaria amb un altre final. I en un viatge per participar amb la revista a la fira de Porto, al qual vaig demanar que m’acompanyès, vam començar una relació d’amistat més estreta. També va servir per acabar pensant la Fira INART, que uns anys més tard vam organitzar des de Bonart a Girona. El seu entusiasme, el seu sentit crític, el seu humor genial eren únics; ell provenia del món de la comunicació –va participar als Jocs Olímpics i aquesta herència el va impregnar per sempre–. També va fer d’artista puntual amb una exposició a la galeria Canals de Sant Cugat. Sempre deia, content i melangiós alhora, que va trigar molts anys a trobar el seu espai al món i que l’art li havia donat una brúixola per viure. El seu fill Eduard, a qui estimava amb bogeria, i els seus pares foren els seus altres puntals. Jo, aprenent de pare amb el naixement del meu primer fill, vaig veure en la seva relació amb l’Eduard uns models que sempre em van servir. Amb ell també vam constituir el sopar de l’ou ferrat en companyia de Kiku Mistu i el dinamitzador cultural Andreu Parcerisas.
En Fidel també tenia devoció per reivindicar l’Escola d’artistes de Sabadell (Ramiro Fernández, Isidre Manils…). Per les seves sales van passar noms com els de Pere Formiguera, Xavier Escribà, Eduard Arranz-Bravo… (amb els quals va establir amistat, sobretot amb Formiguera, i als quals vaig tenir el plaer de presentar). Va descobrir i ajudar a potenciar les carreres de Pedro Aparicio, Alejandra Atarés, Miquel Gelabert i un llarg etcètera. Amb els artistes Albert Gusi, Víctor Jaenada i Dominica Sánchez va festejar la darrera dècada i, com a galerista, el seu gran amic i referent havia estat Carles Taché. El seu llegat, la seva actitud humana, esdevé una inspiració; la seva amistat i humanitat, un luxe. Ara que ja és instant en l’univers, el recordo amb estima i amb la recança d’un buit que no és fàcil d’omplir.
A la imatge, Fidel Balaguer.






Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Avís legal   Política de privacitat   Política de cookies