MARC QUINTANA

eduald camps

El Museu d’Art Modern de Tarragona exposa fins al setembre del 2020 una ostra de Marc Quintana. Ens ho recordava no fa gaire l’escriptora Anna Carreras a les pàgines d’aquesta mateixa publicació: Marc Quintana (Tarragona, 1975) és “un artista compromès amb la pintura com a mitjà per a indagar en la banda fosca de la condició humana, que ens convida a una reflexió sobre la relació vital de l’individu amb el món contemporani […] Les seves escenes –continuava Carreras–, embolcallades en un misteri seductor, en les quals els personatges urbans de rostres invisibles emergeixen en escenaris anònims i desolats, resoltes amb una tècnica exquisida i una molt cuidada composició, […] no deixen indiferent l’espectador, fent-lo partícip d’un món que ha d’endevinar amb la seva pròpia mirada”. Ni més ni menys: endevinar amb la mirada o confiar en la imaginació. I és que, en el fons, l’estètica moderna va néixer acompanyada d’una constatació bàsica, quasi elemental: en l’obra d’art, sigui quina sigui la seva forma, hi ha quelcom que sobrepassa la nostra capacitat de catalogació conceptual, una mena de sobreabundància expressiva que posa al descobert les limitacions del llenguatge ordinari –no poètic– per abastar allò que, com assenyalava Borges, es manté permanent en forma d’imminència reveladora. Són, de fet, les idees estètiques de les quals parla Kant en la seva Crítica del judici: la seva funció és representar sensiblement i de manera indirecta idees racionals i posar sobre la taula, finalment, l’enorme dificultat que suposa, des d’un punt de vista conceptual, fixar-ne els límits o l’abast; la imaginació, en aquest procés, substitueix la raó com a facultat productiva del coneixement. Imaginació creadora que, en el cas de Quintana, aconsegueix posar en un mateix nivell de significació registres aparentment contradictoris com poden ser el corporal o físic i el gràfic o simbòlic. En aquest cas, podria ser un fenomenòleg com per exemple el francès Merleau-Ponty qui ens oferiria les pistes més valuoses: “Visible i mòbil, el meu cos es troba en el nombre de les coses, n’és una, pertany al teixit del món i la seva cohesió és la d’una cosa. Però, atès que hi veu i es mou, té les coses al seu voltant, aquestes són un annex o una prolongació d’ell mateix, estan incrustades a la seva carn, formen part de la seva definició plena i El món està fet amb la mateixa tela del cos.” Per això la pintura de Quintana incorpora els signes, els símbols i fins i tot les paraules sense que això suposi una forma de violència en relació amb les diferents formes de concreció pictòrica que existeixen als seus quadres de manera completament alliberada: es tracta de retrobar allò que el poeta José Ángel Valente anomenava matèria seminal.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Avís legal   Política de privacitat   Política de cookies