DIBUIXOS DES DE LA CEGUESA

ricard planas i camps

De ben menuts ens ensenyen i aprenem l’abecedari; després, paraules relacionades amb les imatges –aristotèlicament parlant–, més endavant formem frases, llegim paràgrafs i acabem recitant un poema o llegint un conte i un llibre sencer. L’altre tema és fins a quin grau l’entenem i des de quina òptica crítica l’interpretem. Però almenys una base ja està preestablerta. També és veritat que som éssers lingüístics, malgrat que la digitalització del món no ho vulgui demostrar, i que interpretem la realitat gràcies al coneixement i la descodificació que fem dels mots. Com deia un eslògan de fa anys: Llegir ens fa més lliures.
En arts visuals aquest aprenentatge és reduït i l’analfabetització, una dominant, excepte alguns casos puntuals i la renovació d’algunes escoles que fa anys que entenen que les coses han de canviar. Per exemple, ens ensenyen manualitats, que no vol dir creativitat, i quan no n’hi ha prou de mal educar l’esperit, alguns aprenentatges, quan les menudes i els menuts són més grandets, es focalitzen a insistir a mimetitzar, a copiar la realitat per acabar d’ensorrar la poca creativitat que encara queda en l’infant que es mostra indefens quan li diuen: “Que malament que dibuixes”, quan en alguns casos no vol dibuixar una còpia maldestre de la realitat. Malauradament són quasi vint anys fent de jurat de dibuix infantil i de veure, primer, l’enfocament erroni dels concursos i, segon, com els alumnes esborren la seva creativitat a cop d’academicisme mal entès.
I tot això per parlar d’una exposició sobre ceguesa que, en el fons, per als vidents serveix per fer-nos reflexionar sobre el sentit de l’art, la seva dimensió social intrínseca; sobre el sentit de l’art més enllà de quelcom visible –el món de les idees– i sobre el sentit de l’art en la recepció d’aquest –fer renéixer l’art amb la nostra mirada, fins llavors quasi no existeix–. Aquesta exposició, Toca tocar: dibuixos des de la ceguesa, apel·la a totes aquestes variables i, a banda, també parla del tacte, del dibuix en la seva essència, del disseny gràfic, de la ceràmica. I així, des de la claredat d’una mirada cega, reconstruïm la realitat a través de diferents procediments. Només una altra exposició semblant, Paisatges fets amb Braille, de Joan Fontcuberta, em va seduir per l’oxímoron que suposava veure uns paisatges sense entendre’ls.
El jove comissari, Genís Ibanco, exalumne de l’ESDAP –Escola Superior de Disseny i d’Arts Plàstiques de Catalunya, Olot– es va preguntar per fer el treball de final de grau: “Com podria dissenyar per a gent que no hi pot veure?” I ho ha aconseguit amb aquesta exposició recentment reconeguda amb un accèssit en els premis Gaudeamus del Col·legi Oficial de Disseny Gràfic, i que també ha estat guardonada amb un premi Laus de l’ADG-FAD. Una producció del Museu d’Art de Girona, amb la col·laboració de l’ONCE, que està obrint-se camí inexorablement per les noves consciències de l’art. No volem veure, volem mirar.

A la imatge, l’exposició Toca tocar es pot veure al Museu d’Art de Girona fins al 29 de setembre del 2019.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies