CONVERSAR AMB ARNAU PUIG

aina mercader

Vaig conèixer n’Arnau Puig el 2006, de camí cap a Tolosa de Llenguadoc, on tots dos anàvem a cobrir Le Printemps de Septembre per al diari Avui. Sabia qui era, és clar, l’havia llegit i havia coincidit amb ell en alguna ocasió, però mai havia tingut l’oportunitat de saludar-lo. L’estiu passat, en una de les darreres visites que li vaig poder fer a casa seva, la seva companya, Consol Villaubí, encara recordava, entre rialles, aquella primera trobada: “Ah, noieta, quina xerraire, no vas callar ni per agafar aire!”, m’etzibà. Vaig esprémer el temps d’aquell viatge al festival d’art contemporani per preguntar repetidament al mestre, i escoltar les cavil·lacions del pensador venerat, referent per a diverses generacions de crítics i artistes. Aquella va ser la primera d’un grapat de llargues xerrades que em va brindar el filòsof. Col·loquis, amb més interrogants que respostes, que sovint prenien visos de classe magistral. Ànima viva amb projectes. L’Arnau Puig, que en una ocasió se’m va definir com “una ànima viva amb projectes”, deixava anar, sempre generós, enfilalls de pensaments, cites i referències que pareixien brollar-li inevitablement i de les quals subratllava les idees amb una gestualitat a voltes exagerada. “Darrere de cada paraula, en cada paraula plasmada en activa o en passiva –escriu a Una filosofia de l’existència–, hi ha un provocador.” Algunes d’aquelles trobades les vaig enregistrar. La velocitat del seu pensament de qüestionador radical, a qui tot li interessava i poc o res se li escapava, no permetia prendre gaires apunts en directe. “L’atzar actiu –deia– és un element decisiu. Som una disposició en cada moment. En cada instant podem ser tot o podem ser res.” Era estimulant seguir el fil dels seus raonaments: traçava un camí ple de sotracs i corbes que, malgrat les volteres, acabava esdevenint un relat on tot encaixava. El seu discurs es ramificava per experiències i lectures; del despertar de la consciència estètica, mentre estava ingressat a l’hospital de Sant Pau, a la desfilada comunista de Moscou; de Heidegger a Ortega y Gasset. Els seus principals interessos feien ballar les paraules saltant de l’art a la poesia, passant per les matemàtiques, la història, la sociologia, el teatre o l’astronomia. “La intel·ligència és anar a contracorrent. M’interessa –reconeixia– saber el que no sé: i si m’estampo, mala sort. Jo no busco conservar-me, busco inventar. Es tracta d’intentar veure el que no veus.” Molts cops sobrevolava la conversa Dau al Set –“aquella conjunció de voluntats que ens oposàvem al nostre entorn”– i la llavor primigènia, la revista amb nom d’estel doble, Algol –“eina de combat ideològic”–, que va crear amb Joan Brossa i Joan Ponç, i de la qual se sentia profundament orgullós. Norantè aniversari. Amb motiu del seu norantè aniversari, fa quatre anys, la revista Bonart (vegeu el número 175 corresponent als mesos d’agost-setembre-octubre del 2016) em va donar espai per publicar una d’aquestes converses. Vam fer-la un matí d’abril i l’Arnau Puig estava esplèndid. Aquell dia, l’orador apassionat i incansable em va regalar, amb somriure socarra, una interpretació lliure del poema de Goethe, Der Erlkönig (El rei dels verns), amb el qual s’identificava: “El meu destí és el no destí, com el del comte Arnau. No fugir, sinó cavalcar constant, constant, constant. Cap a on? No ho sé. Jo forço el poema i, a diferència del protagonista, m’escapo del temps. Forço les situacions, es tracta de no acceptar l’statu quo. Els mots, per exemple, diuen molt més del que hi ha al diccionari, els mudo i els canvio, per això mateix soc poeta.” L’entrevista, al seu estudi atapeït de llibres fins al sostre, documents i records –“un tot que configura la meva realitat”–, es va allargar, com acostumava a ser habitual, més del previst. Sense adonar-nos-en, ja era l’hora de dinar, però abans es va acomiadar eloqüent: “El meu objectiu és anar més de pressa que el temps, i mentre hi vagi llegint, escrivint, pensant, el temps no m’aturarà.” 29 de març del 2020. Un assolellat diumenge de primavera, uns mesos després del decés de la seva estimada, el temps va aturar el nostre savi d’ulls curiosos. Amb el cor encongit per la perspectiva de no poder tornar a enraonar amb ell, em vaig capbussar a la desesperada a la safata d’entrada per revisar els correus electrònics que ens havíem intercanviat últimament, sense saber gaire bé què hi cercava. D’entre paraules afables, recuper una frase de comiat que clou un dels últims missatges que em va enviar i que ara, en temps de confinament, s’alça com un estendard i pren un nou significat: “Tanmateix, el combat continua; tirarem endavant!”. Ideòleg del moviment Dau al Set. AArnau Puig i Grau va néixer a Barcelona el 16 de gener del 1926. Va morir el 29 de març del 2020, Tenia 94 anys. Es llicencià en filosofia a la Universitat de Barcelona, s’especialitzà en sociologia de la cultura i de l’art a la Universitat de la Sorbona (París). A més de l’Algol, va fundar la revista Dau al Set, juntament amb Brossa, Tàpies, Tharrats, Cirlot, Ponç i Cuixart, moviment del qual va ser l’ideoleg. Era acadèmic d’honor de l’Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi  (2003). Ha estat guardonat amb nombrosos premis, com ara la Creu de Sant Jordi (1992), el premi de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (2003), la medalla de l’Ajuntament de Barcelona al mèrit cultural (2004), el Premi Nacional de Cultura del Conca (2012) i la medalla d’oficial de l’Orde de les Arts i les Lletres del govern francès (2020), que va rebre de mans del cònsol de França a Barcelona. Ha escrit en nombrosos mitjans de comunicació: El País, Abc Cultural, La Vanguardia, Ateneu, Presència, Avui, El Punt… Va col·laborar des del primer moment en la nostra revista. Ho va fer assíduament, mitjançant articles, crítica d’exposicions i, últimament, en la secció Llirentrecards. Juntament amb Lanfranco Bombelli i Maria Lluïsa Borràs va formar part del comitè de selecció de la fira Inart, que va organitzat la revista Bonart. El seu llegat. Arnau Puig va cedir el seu llegat a la revista Bonart. L’anunci es va fer en el decurs de l’acte de celebració del 20è aniversari de la revista a l’Auditori de Girona, el mes de maig passat, al qual va assistir el darrer supervivent de Dau al Set, que va manifestar públicament la seva satisfacció “per deixar en mans de Bonart tot el que he recopilat i fet en el decurs de la meva trajectòria.” Després, de comú acord amb el filòsof i crític d’art, la nostra revista va dipositar l’arxiu a la Universitat Politècnica de Barcelona. A la imatge, amb Modest Cuixart.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Avís legal   Política de privacitat   Política de cookies