8 Gener 2015
Reportatges Barcelona

Via intuïtiva del coneixement

arnau puig

Els meus principis generals per a l’educació de la sensibilitat: 1r. Llibertat d’observació i d’execució tot cridant sempre l’atenció de la persona sobre el que encara no ha atès. 2n. Mostrar i ensenyar, si s’escau, tots els assoliments executius aconseguits, però mai condicionar-ne prèviament l’aplicació.  

Amb tota franquesa, em sembla que els que malden per a una millor implantació  de l’art a la cultura no saben de què va la cosa i confonen art, útil per acomodar-se millor a l’entorn social quotidià, i mitjà personal o individualitzat de guanyar-se la vida. És clar que l’activitat creadora amb finalitat estrictament artística és també una manera de guanyar-se la vida –faltaria més–, però aquest dret res té a veure amb el pa quotidià per subsistir i que hom sigui, a més, capaç de crear alguna cosa des de dins de si mateix –que això és l’art–, a l’ensems que també senti el goig de la singularitat de la creació per viure i percebre en el fet creat l’expressió, la manifestació de quelcom que respon a un món de descobertes formals progressives i no estrictament de vivències i goigs fisiològics.

Essent brutal, em sembla que l’estètica del Taj Mahal només som capaços de percebre-la els occidentals o els orientals emmalaltits d’occidentalitat; tota l’altra gent percep en aquella meravellosa simfonia de formes i de colors a la totalitat del dia l’homenatge a la dona de l’emperador que el va fer construir en i pel seu record i memòria eterna. Les piràmides d’Egipte no oblidem que són signes i testimoni d’un faraó i homenatge a la seva persona, estrictes instruments polítics de possessió i de domini.

Com ho són les obres que van fer construir els dictadors Stalin, Hitler, Mussolini, Franco i, en la modernitat, tota la faramalla construïda d’edificis singulars. La història de les formes és un dipòsit de les arbitrarietats de comandament dels poderosos i dels dominadors. Formes, algunes d’aquestes, executades per obedients artistes (sensibilitats) singulars.

Aquest tipus d’obres ajuden a fer-les uns personatges que tenen una sensibilitat especial, que tracten les formes, ben cert, segons la seva funcionalitat però, a més, segons responguin a la sensibilitat, els sentiments i les preocupacions estètiques, els encaixos i els desenvolupaments formals que responguin a equilibris sentits i experimentats entre formes i expressions de qui les mana, però també de qui les pensa i executa.

L’art és una via intuïtiva del coneixement i una forma sensible d’expressar-lo que assisteix determinades persones: els raonaments de l’art poden no ser verbalitzats i quan es recorre al verbalisme és perquè hi ha incapacitat o impotència per realitzar, concretar les intuïcions, en aquests cas sí, irrealitzables, no assolibles amb els mitjans de què es pugui disposar.

Pel que fa a les intuïcions, a més de ser quelcom absolutament personal, genètic, no hi ha manera d’ensenyar a tenir-ne, si no és per mitjà del treball obsessiu i més o menys continuat.

Amb tot plegat no vull indicar que no sigui possible una educació de la sensibilitat, sinó que el que cal és una educació generalitzada, global i constant, i permetre que cadascú opti i segueixi les vies dispositives espontànies i naturals de què està dotat.

He observat que la capacitat per al dibuix i la sensibilitat pel color i també la de la percepció tàctil es poden educar, però no he vist ni verificat que es pugui induir a desenvolupar-les. Dit en bones paraules, es pot arribar a ser un excel·lent geòmetra i un mesurat agrimensor amb tiralínies i escaire. Però descobrir, adonar-se, establir la composició bàsica d’un determinat matís cromàtic, això només és capacitat de qui sent, de qui té la sensibilitat per retrobar la base que la natura hagi pogut establir per crear en nosaltres un determinat impacte de color que, a més, hagi impressionat una determinada sensibilitat en un sentit o un altre, sigui en l’entesa del color com un misticisme, com una ciència de la reproductibilitat plàstica de la naturalesa, com l’adequació del color, el sentiment i la sensibilitat pròpies i exclusives de cada individu o com un producte per acolorir.

Així, tampoc he verificat que comptant pedres o ratlles un infant hagi estat capaç d’aprendre verament matemàtiques. Antoni Gaudí, que gaudia de la doble sensibilitat per a la representació plàstica i per a la captació en figures concretes de les línies i forces tensores de les estructures i, si calia, procedir a unes anotacions numèriques, podia mostrar el que feia però li era difícil explicar-ho; per això va preferir adscriure la seva capacitat formalitzadora a un ideari que sentia organitzadament explicat per altres (litúrgia).

No cal confondre la capacitat per al disseny industrial amb la capacitat per al dibuix; el primer és capaç de donar formes a impulsos només mostrables a través de geometries i números; el disseny precisa d’un enunciat, d’un programa previ. El dibuix pot, d’antuvi, mostrar amb imatges el que ha sorgit de la ment i encara no té cap altre tipus de formalització que aquella dels mots i/o aquella d’unes ratlles o unes equacions.

Amb tot això no nego que no s’hagi de procedir a una educació de la sensibilitat i que es faci per  mitjà d’un conreu dels cinc sentits. Si més no, donada l’estructura social actual de les famílies i de les comunitats, molts infants, si no se’ls alertés de les capacitats que posseeixen, no s’adonarien del que poden arribar a fer. Però d’aquí a creure que amb visites a museus i explicacions sobre com és de fàcil fer garbuixos de ratlles, pintura o, amb matèries, fer coses per arribar a ser artista, hi ha un bon tros. És un error. L’experiència de la vida m’ha mostrat que la major part dels grans sensibles col·leccionistes contemporanis són gent d’afers, d’esquena a tota sensibilitat els primers anys i, després, quan ja no tenen preocupacions peremptòries per l’ocupació professional, aleshores se’ls desenvolupa la sensibilitat per les formes més inaudites, més curioses i més difícils de copsar.

Viure intensament, això és el primer postulat de l’educació sensible; les sensibilitats estètiques –aquelles que poden conduir a la creativitat– es desenvoluparan tot seguit si hi ha impulsos i motivacions emocionals perquè així sigui.

A la imatge, Ariadna Mangrané. Art i Futur. 

Etiquetes: · · · · ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies