24 març 2020
Opinió Barcelona

Venustas: Bofill, ídol de la generació “millennial”

roger subirà

El curs acadèmic de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona ha començat amb una gran expectació per una conferència de Ricardo Bofill. Els que conegueu l’ecosistema arquitectònic català entendreu fins a quin punt es tracta d’un fet extraordinari.

Bofill va ser durant molts anys el nom més mediàtic de l’arquitectura catalana, quan la seva família omplia portades de la premsa rosa. Gairebé tot el que envolta Bofill i el seu despatx és singular i estrany a l’arquitectura catalana: començant per la seva mida, que destaca entre una munió de despatxos gairebé domèstics, o pel fet de ser pràcticament l’únic amb capacitat, sostinguda durant més de cinc dècades, de competir per a construir gratacels o aeroports. És, a més, un dels pocs despatxos globals que ha fonamentat el seu èxit en la tipologia de l’habitatge social, la més desagraïda per al lluïment de l’arquitecte, i encara avui s’hi projecten ciutats senceres de nova planta.

El Taller de Arquitectura de Ricardo Bofill (RBTA) neix com un col·lectiu d’arquitectes que s’envolta de filòsofs, sociòlegs, poetes i cineastes de la Barcelona de la gauche divine. El projecte teòric La ciudad en el espacio precedeix un seguit d’obres extraordinàries que el situen al zenit de l’arquitectura mundial. El castell de Kafka, a Sant Pere de Ribes, el Walden7 o el barri Gaudí de Reus constitueixen algunes de les millors expressions arquitectòniques de l’ambient social i cultural de l’Europa del Maig del 68. 

Amb l’arribada de la dècada dels vuitanta tot canvia. Amb el despatx al top mundial, Bofill canvia el seu estil i comença a abraçar formes i llenguatges clàssics, una tendència que era generalitzada en l’arquitectura occidental (sota el nom de postmodernisme) però que no troba ressò a la Catalunya preolímpica. Quan, després de construir arreu del món, Bofill torna a fer-ho a casa, amb el Teatre Nacional, l’INEFC o la Terminal Olímpica del Prat, la seva obra ja no és tolerada per un establishment local en estat de gràcia després del boom olímpic. 

A causa d’una barreja de prejudicis estètics, convencions socials, enveges i fòbies personals, en part per elecció pròpia i en part pel cordó sanitari imposat pels seus companys de professió, el Taller continua sent un despatx d’èxit global, però la seva desconnexió amb la cultura arquitectònica local és total. 

Ara, tota una generació s’ha reconciliat amb les primeres obres de Bofill a cop d’story d’Instagram, fins al punt que una de les seves obres, La muralla roja de Calp, ha estat declarada el lloc més instagramable de l’Estat espanyol. Centenars de marques de moda hi situen les seves campanyes i els seus habitants denuncien l’allau d’influencers i estudiants d’arquitectura que col·lapsen els edificis cada cap de setmana.  

Per sort, Bofill està encara actiu per veure com, al final de la seva carrera, el seu llegat torna a convèncer i així poder compartir i debatre amb una generació millennial que l’admira i torna a connectar amb la seva arquitectura. Tot plegat, un testimoni més de l’immens poder de les xarxes socials i de la superació dels prejudicis heretats.

A la imatge, La muralla roja, a Calp, obra del Taller d’Arquitectura Ricardo Bofill.

Aquest article es va publicar en l’edició de paper de bonart n. 188 (novembre i desembre 2019 i gener 2020)

Etiquetes: · ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies