2 Febrer 2015
Opinió Girona

Torres Monsó: l’escultura entre l’expressionisme nòrdic i el naturalisme mediterrani

bonart

Arnau Puig, col.laborador de bonart i d’Editorial Comanegra, ha publicat en el seu blog aquest article sobre la figura del recentment desaparegut Torres Monsó, que pel seu interès reproduïm amb la seva totalitat.

De la Venus-granota de Manolo a l’escultura conceptual de Torres Monsó; la història del noucentisme català.

Em sembla que aquesta és la realitat de l’obra escultòrica de Paco Torres Monsó, amb una vida desenvolupada bàsicament al cantó sud i mediterrani dels Pirineus – dominat per la follia natural del surrealisme – i encreuada, la trajectòria vital, entre el 1922 i el 2015, un arc temporal de la modernitat determinant per a tota   sensibilitat lliure de prejudicis socials i culturals. Per a qui es dediqués a l’art, aquesta circumstància havia de condicionar el seu fer i així, efectivament, ha estat: l’obra creada per Torres Monsó comprèn tot el que sigui necessari de contradiccions i afirmacions, amatents, però, totes elles, a la realitat del moment vital. L’escultura que rajarà de la seva actitud i presència davant de la vida i de la societat mostrarà i demostrarà que és sensible al que s’exigeix a qui viu en una comunitat i, ensems, aquest mateix subjecte se sent i se sap responsable de que, entre altres coses, ha de posar en evidència la seva personalitat amb el tret específic que el caracteritzi, perquè viure no és claudicar sinó afermar-se en el que hom fa i diu.

Torres Monsó aprèn l’ofici d’escultor i ho fa amb els mestres i els ressons que té a l’abast: Monjo (l’escultor oficial de banquers i persones de pes), en Clarà (l’escultor dels símbols i signes transcendents), en Mallol (la ponderació i contenció dels ideals fins restituir-los a la sinceritat desitjada; amb un correctiu, en Casanovas, que ho reduïda tot als límits acceptables de la credibilitat). Aquest grup d’escultors (amb altres no menys assenyats com Viladomat o Marés) eren els elaboradors de les icones que estèticament havien de substituir la realitat d’un país que es volia presentar amb la intenció de crear un ideal d’humanitat que superés el desastre i el desànim del que el nefast, negatiu i venjatiu Josep Pla diu i descriu que mostraven els seus conciutadans: malfets corporalment, malgirbats de vestimenta, trapelles i de no massa fiar quan parlen d’ideals (en Pla no ens explica mai, tanmateix, el perquè de tot plegat, encara que ell n’ha viscut personalment alguna de les raons). Tant és així  – per plasmar-ho amb un nom i una obra – que un col·lega escultor de més edat que en Torres Monsó, en Manolo Hugué, explica que en el seu ànim i desig d’elaborar una Venus, el símbol per excel·lència de la sensibilitat, el desig i la ponderació mediterrània, sempre li surt una granota. Significatiu, tot plegat; però és que en Manolo és un cas d’històrica mala sort personal de soca-rel, malgrat la bona disposició sensible i conceptual per elaborar els signes d’identitat i de sinceritat intel·lectual i sensible que calguessin. El noucentisme es volia un correctiu de la dispersió sensible i excessivament historicista del modernisme.

Doncs és aquí on reprenem la filera creativa d’en Torres Monsó: l’escultor assaja ràpidament tot el que té a l’abast, olora l’excepcionalitat de Rodin i aviat s’embranca en una executiva professional – compartida per alguns joves col·legues seus (Subirachs, Martí Sabé, Coma Estadella) – pel geometrisme expressionista. Tot tenint present, tanmateix, que l’escultura a més d’un afer personal de sensacions i de sentiments és una qüestió pública: les escultures són per parlar el seu autor sobre el que succeeix al seu entorn i fan referència al context social en què tot plegat es viu i succeí. Tot treballant en aquesta línia, Torres Monsó pren la responsabilitat de servir-se dels nous materials (polièsters, resines sintètiques, formigó) amb els que és possible treballar, atès que no hi ha materials o suports més o menys nobles que d’altres. Ensems introduirà a l’escultura el color, el que calgui per a una composició pública o d’ús privat.

Crear és aportar a la societat el substitut i/o complement que calgui a la realitat viva i concreta, i convertir aquesta en un món nou i inèdit i, com que la societat no marxa moralment com hauria de funcionar, que cada obra d’art sigui ensems una alerta de correctiu a les dimensions que sigui convenient. Per assolir aquesta tasca, Torres Monsó pren la decisió de l’acció minimalista; atrapar en les seves formes, reals o al·lusives, la dimensió ètica de la relació persona i societat, per fer-ho tot ben nostre.

I és aquí que arribem al Torres Monsó més cabdal, més profund, el Torres Monsó artista conceptual. Si ens hi fixem bé verificarem que l’escultura contemporània o serà conceptual o no serà; el cop d’ull a una escultura ha de ser aquella resposta sense mots a una mirada. L’escultura conceptual – que en Torres Monsó sabia dominar molt bé – no és la presència tridimensional il·lustrativa d’una frase sinó que és l’explanació matèrica de la frase, la presència d’una intenció sensibilitzada, tangilitzada.

A la seva manera Torres Monsó ha assolit en la seva obra conceptual el mateix objectiu i impacte perceptiu que Rodin aconseguí amb el seu Balzac: que la intenció, la sensibilitat (la projectiva i la provocativa) i la forma fossin la mateixa cosa, tinguessin una única presència. Ha desaparegut l’escultura símbol o l’escultura fetitxe.

Etiquetes: · · ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies