16 Desembre 2018
Reportatges La Bisbal d'Empordà

Terracotta Museu de la Bisbal d’Empordà

jordi garrido

Ens situem a la Bisbal d’Empordà a principis de la dècada dels anys 20 del segle passat. Salvador Fuster va adquirir un solar al municipi decidit a instal·lar-hi una fàbrica enfocada a la producció de ceràmica per a revestiments. El negoci va prosperar ràpidament i, cap a finals de la mateixa dècada, la factoria s’amplià amb l’adquisició de terrenys adjacents, i el 1928 es constitueix com a Societat Terracotta-Fuster SA, moment en què l’activitat de la fàbrica va industrialitzar-se per complet.
La producció va continuar a la fàbrica amb successives ampliacions i reformes –l’última el 1970– fins que el 1984 es va suspendre la seva activitat fabril. Pocs anys després, el 1987, l’Ajuntament de la Bisbal va adquirir el recinte amb la intenció d’instal·lar-hi el Museu de Terracotta. Cal, tanmateix, tenir en compte que el fet que als anys 20 s’iniciés la Societat Terracotta-Fuster no era pas quelcom aïllat, sinó que era una baula més d’una llarga cadena històrica que relaciona la vila de la Bisbal d’Empordà amb la producció ceramista i que es remunta, com a mínim, fins al 1502, any del registre més antic trobat fins avui. Aquesta històrica relació de la vila empordanesa amb la terrissa i el producte ceràmic ha cristal·litzat en la creació del segell Ceràmica de la Bisbal, distintiu que fa les funcions de denominació d’origen per als productes produïts a la Bisbal.

Un patrimoni, una institució. Partint del fet que l’ICOM defineix un museu com “una institució sense ànim de lucre, al servei de la societat i del desenvolupament d’aquesta que adquireix, conserva, investiga, comunica i exposa el patrimoni material i immaterial de la humanitat amb finalitats d’educació, estudi i esbarjo”, no es pot obviar que una tradició de segles i tanta rellevància socioeconòmica i cultural esdevé un pes innegable dins la consciència col·lectiva dels bisbalencs i bisbalenques. Aquest substrat provocà que les condicions per a la creació d’un museu fossin òptimes: la conservació i la difusió del patrimoni material arquitectònic i històric van juntes en aquesta iniciativa.

Igual que passa en altres museus –com ara el mNACTEC de Terrassa–, el fet d’incloure l’edifici dins el patrimoni a conservar possibilita articular la col·lecció en discursos complexos que interrelacionen l’espai, la història de l’objecte i la seva producció i la història local. La col·lecció del Terracotta Museu està integrada per més de 10.000 peces i comprèn objectes ceràmics, estris i eines de l’ofici ceramista, la majoria fruit de donacions locals, i a això se sumen més de 3.000 atuells donats per la Generalitat provinents de la península, Canàries i Balears. Aquest fons s’articula de manera que els objectes ajudin a explicar al visitant el procés de producció ceràmica preindustrial i industrial a l’entorn de la Bisbal. Amb aquest propòsit s’ha vertebrat l’exposició permanent en quatre grans blocs: les matèries, la ceràmica preindustrial, la ceràmica industrial i la ceràmica artística i decorativa. Les matèries ens mostren la relació de l’home amb el medi físic que l’envolta i el naixement de la manufactura ceràmica; la ceràmica preindustrial se centra en terrissa i rajoleria, i la industrial ho fa en ceràmiques de revestiment.

El Terracotta Museu va ser inaugurat el 1991 després de condicionar l’espai per a una primigènia sala d’exposicions temporal, que el 1998, després d’una rehabilitació de l’edifici, es va poder ampliar amb un espai per a una mostra permanent. Onze anys més tard, el 2009, el museu va entrar en una etapa de transició que va durar sis anys, en què es va restaurar intensivament tot l’edifici de l’antiga fàbrica Terracotta per reobrir el 2015 definitivament amb l’aspecte actual de les instal·lacions. Aquesta restauració integral va suposar una metamorfosi completa de la institució amb una doble intencionalitat: d’una banda, renovar i actualitzar el discurs museogràfic i discursiu i, de l’altra, donar valor al caràcter monumental del recinte fabril que forma el museu reivindicant la rellevància de les grans xemeneies i els pavellons que l’integren. En última instància, a més de tota la tasca de conservació i divulgació patrimonial històrica ja comentades, el Terracotta Museu actua també en clau contemporània com a punta de llança d’un sector –el de la ceràmica– encara ben viu a les comarques gironines.

Varietat i contemporaneïtat. Més enllà del ja comentat discurs de l’exposició permanent, el Terracotta Museu inclou també un espai destinat a mostres temporals. És aquí on la institució pot explorar aspectes diversos entorn de la ceràmica, i actualment hi trobem tres exposicions simultànies: Ceràmica blava de la Col·lecció Mascort, CrashRaku, Madola.Vestigis i la tercera edició de Ceràmica Viva Empordà. Mentre que Ceràmica blava… explora la producció barcelonina i lleidatana de la segona meitat del s. XVII, Crashraku és un projecte de ceràmica contemporània d’Emilia Musial i Sergi Pahissa i Vestigis ha proposat una mirada reflexiva sobre l’obra de l’artista barcelonina Maria Àngels Domingo Laplana –Madola–.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies