25 gener 2018
Exposicions Barcelona

Teresa Barba i Allora & Calzadilla, protagonistes a la Fundació Antoni Tàpies

bonart

Allora & Calzadilla i Teresa Barba, companya de Tàpies, són els protagonistes de les noves exposicions que presenta la Fundació Tàpies, carrer Aragó 255 de Barcelona.

Del 6 de febrer al 27 de maig del 2018 es podrà veure Allora & Calzadilla, comissariada per Sara Nadal-Melsió i Carles Guerra. La severa vulnerabilitat climàtica i la massiva ​extracció de deute que pateix l’illa de Puerto Rico difícilment poden ignorar-se en tant que rerefons que dona un sentit polític a les obres d’Allora & Calzadilla.

Jennifer Allora (1974, Estats Units) i Guillermo Calzadilla (1971, Cuba) han col·laborat l’un amb l’altre des del 1995. A través d’una obra rica i complexa, marcada per un afany investigador, aquests artistes residents a Puerto Rico han embastat una xarxa de complicitats que explora el fet cultural, l’històric i el geopolític. En les seves obres fan servir mitjans tan diversos com ara la performance, l’escultura, el so, el vídeo i la fotografia. Aquesta amalgama promou un tipus d’espectador a qui es convida a desaprendre i a modificar els seus hàbits de percepció estètica.

Per a aquesta mostra a la Fundació Antoni Tàpies, la primera amb un caràcter monogràfic a l’Estat espanyol, Allora & Calzadilla presenten una selecció d’obres produïdes entre els anys 1996 i 2017. La dimensió musical d’aquestes peces indica als espectadors que aquí, molt possiblement, el fet visual se subordina a l’auditiu. Una obra condueix el visitant cap a una altra, de manera que ​Stop, Repair, Prepare: Variations on “Ode to Joy” for Prepared Piano,​del 2008, tant pot conduir al mur des d’on sona ​Wake up,​del 2007, com a la planta superior on ​Hope Hippo,​del 2005, pot percebre’s gràcies a les alertes d’un xiulet.
L’exposició ni tan sols té un títol específic, més enllà del nom dels dos artistes. Perquè, com diu Jacques Attali, “en la composició, produir és abans que res i per damunt de tot acceptar el plaer de produir les diferències”. Així és com la composició d’Allora & Calzadilla convoca una multiplicitat de formes d’estar en el món, formes d’existència que remeten a allò humà i allò animal, a allò orgànic i allò mineral. Per a aquests artistes allò acústic representa una expansió ininterrompuda que desafia la concepció perimetral de l’espai museístic.

Però pot ser que –malgrat aquestes advertències– l’espectador s’enfronti a obres l’aspecte de les quals sigui el d’un dispositiu inactiu mentre que d’altres sonen o estan sent activades pels intèrprets. Aquesta condició poc usual evoca el rerefons en què Allora & Calzadilla generen la seva obra. Un context marcat per la crisi múltiple que arrasa Puerto Rico, en especial econòmica i ecològica. El pas dels huracans Irma i Maria a finals del passat mes de setembre ha comportat una situació d’emergència que ha agreujat la situació de l’illa. La població s’ha vist resignada a esperar l’ajuda de l’exterior, cosa que –d’acord amb el sociòleg Javier Auyero– és el signe patent d’una altra forma de subordinació política.
Una catàstrofe que revela que el dèficit econòmic és també el reflex d’un dèficit democràtic, el mateix que manté Puerto Rico sota un règim de c​olonialitat encoberta. Una ambiciosa obra com ​Puerto Rican Lihgt (Cueva Vientos),​ encarregada i instal·lada per Dia Art Foundation a Guayanilla-Peñuelas i que ha tancat setmanes abans d’inaugurar aquesta exposició, s’introdueix en la Fundació Antoni Tàpies sense cap presència material física. Ho fa mitjançant un debat i una conversa que converteixen l’obra en un rumor. Una obra de la qual es parla sense necessitat d’haver-la vist.

L’exposició ​Antoni Tàpies. T de Teresa, comissariada per Carles Guerra i Núria Homs, es podrà veure del 6 de febrer al 21 d’octubre del 2018.

Antoni Tàpies (1923-2012) va conèixer Teresa Barba (1934) a finals de la dècada de 1940. Aleshores ella encara era molt jove. Pocs anys abans havia perdut la mare i s’havia hagut de fer càrrec de cinc germans més petits, alhora que tenia cura del seu pare. Això li conferia una maduresa i una humanitat poc habituals a la seva edat. Durant l’estada de l’artista a París el bienni 1950-1951 van intercanviar una correspondència intensa i freqüent que els va unir a través de lligams íntims. En tornar de París van formalitzar la relació i l’octubre de 1954 Antoni Tàpies i Teresa Barba es casaven a Barcelona.

La presentació de la sèrie de dibuixos ​Sèrie ​Teresa (1966) juntament amb la sèrie de litografies, litocollages i collages ​Cartes a Teresa (1974) ret homenatge a la seva relació. Aquestes obres celebren un llenguatge privat, accessible només per a aquells que en van fer ús. Els dos blocs de treball despleguen un repertori de signes sense traducció per als espectadors. Tot un gest que preserva la intimitat de la parella malgrat les al·lusions explícites a la domesticitat i a la sexualitat compartida.

Ambdós títols remeten a la metodologia de la música serial amb la qual s’explora la combinatòria de la sèrie dels dotze tons. Tàpies considerava que la música, alliberada de la narrativitat més tradicional i traslladada al dibuix, constituïa una forma d’expressió més pura. Quan l’any 1971 realitza la sèrie ​Cartes a Teresa (​publicada el 1974 en forma de carpeta), l’artista juga amb el doble significat de la paraula c​arta.​ D’una banda, el de la comunicació escrita que al·ludeix a la correspondència amorosa entre ell i la Teresa, i, de l’altra, un sentit molt més esotèric, el que fa referència a una baralla que serveix per jugar a certs jocs o per fer trucs d’il·lusionisme.

Teresa és també el nom que carrega un significat polític. Tal com Tàpies va deixar dit en els fragments de la seva autobiografia, als “primers anys seixanta, amb la Teresa anàrem vivint més i més de prop les injustícies que es feien al nostre poble tan vexat, a les classes treballadores, a la gent sacrificada de l’oposició… I també les lluites que s’estava obligat a sostenir per demanar els drets més elementals en qualsevol país democràtic, amb les quals lluites tant la Teresa com jo ens sentíem cada cop més identificats”.

A la imatge, Allora & Calzadilla,  Hope Hippo, 2005, Mud, Whistle, Daily Newspaper, Reader. Installation View: Always a Little Further. 51st International Art Exhibition, la Biennale di Venezia, Photo: Giorgio Boata.

Etiquetes: · ·

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Avís legal   Política de privacitat   Política de cookies