Banner-Consuelo-Kanaga-1280x150px_v1-cat-1

Reportatges

Subirachs: l'art i les seves contradiccions

Subirachs: l\'art i les seves contradiccions
Josep Maria Subirachs, l’escultor amb més presència pública del segle XX a Catalunya, va morir el 9 d’abril del 2014 a Barcelona, ciutat on havia nascut el 1927, al barri del Poblenou. Deixeble dels més grans mestres de l’escultura catalana noucentista, Enric Casanovas o Enric Monjo, amb els quals va aprendre l’ofici, el nom de Subirachs anirà lligat per sempre més a la façana de la Passió de la Sagrada Família de Barcelona. És reductiu, però, només lligar la seva actuació a aquesta obra que comentaré, perquè Subirachs ha estat un gran productor i realitzador d’art en camps molt diversos de la creació: escultura, pintura, gravat, medallística, escenografia. Cal recordar la gran presència que la seva escultura pública té arreu, a Barcelona, a Montserrat, a tot Catalunya i també a l’estranger. Hi és present en nombre molt superior a la d’escultors populars i celebrats en aquest camp, com ara Josep Clarà, Joan Rebull, Domènec Fita o Frederic Marès. Subirachs serà considerat un gran escultor del segle XX. Abans de la Sagrada Família, les seves preocupacions havien passat pels moviments del segle, del postnoucentisme a l’expressionisme i l’abstracció fins a entrar en un estil propi, figuratiu i geometritzant caracteritzat per la utilització i la sublimació d’una iconografia visionària feta de paisatges imaginaris, perspectives neorenaixentistes, recerques de composició espacial i de partició del cos humà. Com altres artistes de la seva generació que vivien amb estretor la Catalunya del primer franquisme, Subirachs va gaudir d’una beca del Cercle Maillol de l’Institut Francès per anar a París, el 1951, un any després de Tàpies i un abans de Guinovart. Era el Subirachs de les preocupacions artístiques del temps, dels qui van viure el primer Saló d’Octubre a les Galeries Laietanes, el 1948, i sobre el qual Subirachs recordava que, mentre que allà es podia veure el més interessant del moment, el públic, “potser a causa de l’ambient tan tancat de l’època”, hi anava per riure. El Subirachs de la dècada dels anys cinquanta i dels primers seixanta és probablement el més ric en la recerca d’un llenguatge propi i, en tot cas, el que no li ha comportat cap polèmica en temps més recents. És el Subirachs de l’etapa expressionista (Europa, 1953) que treu profit de les seves estades a fora de Catalunya, sobretot dels dos anys (1954-56) passats a Bèlgica, en el camí cap a l’abstracció, amb la utilització del ferro, la fusta o la ceràmica. Aquest caminar personal arriba al punt culminant el 1958 amb la instal·lació de l’escultura Forma 212 a les Llars Mundet de Barcelona, que es pot considerar la primera escultura pública abstracta del país. La ironia de les contradiccions de l’art fa que tot el que durant els darrers anys els cercles més actius de la creació polèmica han retret a les escultures de la Sagrada Família per una suposada manca de modernitat en la iconografia i l’estil, els pensadors més retrògrads de finals dels cinquanta li retraguessin per la moderna gosadia que aleshores es considerava profanadora de situar fora, en un espai públic, una forma abstracta. Dos anys més tard arribaria l’Evocació marinera del passeig Joan de Borbó de Barcelona. Subirachs sempre s’ha caracteritzat per l’atenció –l’amor es podria dir– cap als materials petris, la pedra calcària, el marbre o el granit, treballats amb ofici d’escultor, amb la fatiga i la força física de l’home (L’escala de l’enteniment. Monument a Ramon Llull, Montserrat 1976). Ell sempre va considerar que l’èxit de l’artista va lligat al fet de saber utilitzar diversos materials simultàniament i que l’artista ha de tenir sentiment, voluntat i posicions públiques. Els seus han quedat plasmats en molts monuments que ara són part de la vida quotidiana de tothom, com ara el Monument a Francesc Macià de la plaça de Catalunya de Barcelona (1991). Però el Subirachs més etern, el més discutit en positiu i en negatiu, el que més ha posat de manifest que l’art pot ser contradictori i objecte de polèmiques ciutadanes, socials i estètiques i que això és sinònim de vitalitat de l’art, és el Subirachs que el 1986 va rebre i acceptar l’encàrrec de realitzar el conjunt escultòric de la façana de la Passió de la Sagrada Família de Gaudí. Com un escultor medieval, Subirachs va entendre la posteritat de la proposta i va decidir viure-la intensament, es va instal·lar al lloc de treball i es va aïllar en la creació. Encara ha pogut veure la celebritat de la façana acabada, universalment coneguda, però també n’ha viscut les controvèrsies, les polèmiques més històriques entre els antics i els moderns, els escarnis, les crítiques i les lloances. Quan Subirachs arriba a la Sagrada Família, ja te al darrere una llarga trajectòria de realitzacions en el camp de l’art religiós, iniciada en els anys cinquanta, sobretot amb la important contribució al santuari de Santa María del Camino, en terres lleoneses, aleshores considerat força innovador i on enmig d’altres obres destaquen les estàtues de bronze de la façana que renovaven les tradicions locals medievals. Les Taules de la Llei de la Facultat de Dret de Barcelona són del 1959, l’altar i la porta de la capella del Sagrament de Montserrat, del 1977, per esmentar-ne només dues entre moltes altres. Ara, la nova façana de la Passió de Subirachs llueix també les portes de bronze foses a la foneria Parellada de Lliçà de Munt. La iconografia del frontispici comença amb el Sant Sopar i acaba amb la mort de Jesús. Les portes, en canvi, porten lletres, un text que esdevé paraula mentre aquestes evoquen imatges. Subirachs es va interioritzar i sublimar en la figura d’un escultor medieval i va representar l’arquitecte, el laberint o el cavaller. L’estil i el programa figuratiu van xocar amb tots els detractors de la continuïtat de les obres de la Sagrada Família. La nuesa de la figura de Crist va xocar, en canvi, amb els més tradicionalistes. Però l’art religiós pot ser modern? Gaudí va tenir certament genialitats d’arquitecte, però el concepte i l’estil de la façana del Naixement de la Sagrada Família ja eren en el seu temps retrògrads i desfasats a l’època de l’arquitectura de ferro i de vidre i, tant per la iconografia com per les formes, anaven a contracorrent. Intel·lectualment era una obra que pertanyia plenament al segle precedent. No es podrà dir el mateix de la façana de Subirachs. En aquest cas, la polèmica ha anat i anirà per altres camins. Mentre els encàrrecs eclesiàstics d’envergadura només demanin als artistes de fer art figuratiu i rebutgin les abstraccions arriscades, aquelles que per altra banda s’accepten a les vidrieres amb el pretext de la llum i del color, l’art religiós, sobretot la pintura i l’escultura, continuarà semblant desfasat en relació amb la progressió artística general. Com que l’obra dels grans artistes no deixa mai indiferent, la de Subirachs ens permet feliçment entrar en els debats de l’art i de les contradiccions dels artistes. A la imatge, detall de "Petó de Judes". Sagrada Família. Subirachs.
inclassificablesEude, generic

Et poden
Interessar
...

Bonart_banner-1280x150_FONS-AVUI-90