9 gener 2015
Opinió Barcelona

Sempre Picasso

luis antonio de villena

Coincidint amb el seu aniversari (el 25 d’octubre) es va reobrir a París el gran Museu Picasso, un palauet del segle XVII, al Marais, reconstruït i recondicionat del tot per dins. Hi ha més espai; s’hi exposa, per tant, més obra i la seva disposició no és cronològica, sinó per temes o per metàfores. El president Hollande, en la reobertura del museu, va dir una d’aquestes obvietats simplistes que els polítics pronuncien mentre els deixem en la seva estretor: “L’espanyol Picasso és el gran honor de França.”

Pablo Picasso (1881-1973) és l’art modern sencer. Per això el geni va poder dir: “Jo no busco, trobo.” Dalí, Matisse, Braque, Miró, Rivera, Siqueiros, Millares… són parts excel·lents de l’art modern, però parts. La grandesa de Picasso és que va jugar amb tot i ho va reinventar tot, des dels seus primers quadres de realisme naturalista fins al seu pas pel simbolisme rosa o blau i les mil i una màscares d’un cubisme sempre diferent (fins a fer-se expressionista), com ara el pas que va de Les senyoretes d’Avinyó al Guernica. Picasso no va parar de sorprendre’s a si mateix, trossejant figures o tornant als minotaures amb vaga de set de Grècia… És clar que, si entenem que Picasso va ser i va abastar tota la pintura (i una mica de l’escultura) moderna, caldrà assegurar que bona part de la genuïna modernitat el va liquidar. Què es pinta llavors avui? Neoavantguarda, postmodernitat, relectures hiperrealistes, nova abstracció… Com tot en un món seriosament en crisi, la pintura avui (pitjor o millor) es fa en fragments, en vies diferents. La modernitat era un bloc plural –Museu Picasso– i encara que hagi deixat molts vetigis, ja ha desaparegut. A alguns els costa assumir el que fins a cert punt es pot viure com una immediata calamitat. Picasso va poder ser contradictori, a nosaltres ens surt malament o molt malament. El gran enemic del franquisme, i director del Museu del Prado durant la Segona República, és el mateix Picasso que va viure –amb certa tranquil·litat– al París ocupat pels nazis i no es va queixar. Era ja un pintor de fama tan mundial com comunista, i si Freud va marxar de Viena, ell va poder anar-se’n de París. És clar, però no val la pena caminar per aquest camí. Ell era Picasso i trobava, no buscava. Li agradaven ardentment les curses de braus (tot allò taurí està de baixa al seu propi país) però a ell tant li faria. Va arrossegar Cocteau fins a les barreres i aquest es va fer devot d’alguna cosa que no entenia. El misteri Picasso. Recordo molt bé el dia que va morir (l’abril del 1973, jo acabava la universitat), i fins i tot la televisió de Franco el va omplir d’elogis. Adoro Dalí, un geni peculiar, però cal reconèixer-ho, el sublim Dalí envejava Picasso. Recorrin el nou Museu Picasso, sorprèn. Però no només la novetat de la disposició, sinó la meravella d’aquest talent proteic –el picassià– que va fer sense més ni més el que li va venir de gust. És perfecte i estrany: obria una porta i després de cada nova porta s’estenia un llarg, molt llarg passadís… Picasso, tout court. Complicat, senzill.

Etiquetes: ·

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Avís legal   Política de privacitat   Política de cookies