4 Març 2018
Reportatges Barcelona

Sala Parés: passat, present i futur

gisela chillida

La Sala Parés enceta una nova etapa que aposta clarament per la contemporaneïtat, alhora que commemora el seu 140è aniversari –és la galeria més antiga de l’Estat espanyol– amb una exposició restrospectiva que recupera alguns dels més grans artistes que han passat per les seves sales.

Passat. La mostra, titulada Memòria, és fruit d’un procés de selecció i recerca molt acurat que ha buscat peces singulars tant per la seva qualitat com per la seva història. Entre el mig centenar d’obres trobem la primera que Ramon Cases presentà a la sala amb només 16 anys –Sant Hilari, un jovenet dalt d’un un ase de pinzellada impressionista que recorda també Corot– i l’última de Josep Roca Sastre –el terra d’un passadís de l’eixample barceloní on pengen unes estovalles que l’artista no fou a temps d’enllestir.

Dividida en tres etapes diferenciades, l’exposició fa un recorregut pels primers 110 anys de vida de la galeria, des del 1877 fins al 1988, quan hi hagué un canvi de rumb fagocitat pel relleu generacional. La primera comença amb la construcció d’un espai annex al negoci familiar d’emmarcament concebut ex professo per a l’exhibició d’obres d’art. És el moment de l’anecdotista de regust afrancesat i pompier Romà Ribera. També d’una segona onada de caire realista i menys autocomplaent emmarcada pels paisatges rurals de Ramon Martí Alsina o de Joaquim Vayreda.

La segona etapa (1890-1925), iniciada l’any de les primeres exposicions individuals i la primera mostra col·lectiva de la tríada Rusiñol-Casas-Clarasó, sorgí de la voluntat de presentar les últimes tendències i de seguir l’evolució pictòrica dels artistes a l’avantguarda estètica, com ara Anglada Camarasa, Mir o Nonell.

Finalment, el tercer moment comença el 1925, any en què els germans Joan Anton i Raimon Maragall agafen el relleu del negoci –llavors en hores baixes– i el redirigeixen apostant fermament per artistes joves que seguien una línia de treball de tendència figurativa. Amb ells establí un compromís d’exclusivitat, quelcom llavors insòlit, enfocat a fidelitzar la relació amb creadors i col·leccionistes.

Present. Ara, després de la recent incorporació d’Helena Maragall, d’algunes reformes a l’interior i amb la fusió de la Sala Parés i la galeria Trama, la històrica galeria afronta el futur apostant més que mai per la contemporaneïtat.

En aquests catorze decennis les coses han canviat molt i el panorama actual poc s’assembla al del 1877. Aquesta última dècada ha estat “el pitjor moment de l’art des de la postguerra, alguns s’han quedat pel camí i d’altres hem aguantat” –explica Joan Anton Maragall, director de la galeria des de fa tres dècades. Si bé hi ha hagut una crisi econòmica global, “la situació del món de l’art aquí és anormal si la comparem amb la d’Europa. En altres qüestions el país no és tan perifèric com ho és en l’art, no hi ha cap país europeu on tot el que gira al voltant de la cultura estigui tan precaritzat. El sistema de galeries es troba un mercat local paupèrrim substituït només parcialment per un mercat exterior. No hi ha una llei de mecenatge, l’IVA és més car que en altres països, els museus i institucions no estan dotats de recursos per comprar… Les institucions públiques haurien de ser les primeres a donar exemple de col·leccionisme adquirint obra del seu temps i context. Aquí, als museus els falten recursos però sobretot carinyo de les administracions públiques”.

I què passa amb compradors i col·leccionistes? “Tampoc les iniciatives privades poden substituir la manca de suport dels programes públics. La xifra de compradors no ha davallat, però tampoc ha crescut. La sensació és que en els darrers nou anys els futuribles compradors no han tingut el nivell d’ingressos dels seus pares, però més enllà dels factors econòmics es palesa un cert desinterès. Per un costat, han tingut una educació tan familiar com acadèmica molt desenganxada de l’art. Per un altre, l’art no està socialitzat. En això, els mitjans de comunicació juguen un paper fonamental: l’art hi té un pes nul i això és nefast. Si t’agrada l’art acabes sent un friki de l’art.”

I les fires? “Les fires són ara per ara un dels grans temes de debat en el si de la professió” –asegura Joan Anton Maragall. “Hi haurà canvis en el sentit de com s’han de posicionar les fires i galeries. Actualment sembla que preval la tendència a reduir el nombre de fires a les quals assisteix una galeria, les fires han viscut el moment de màxim esplendor i ara s’intueix un cert ralentí. Les grans marques continuaran perquè és un circuit alimentat per un col·leccionisme de molt alt nivell. També aquelles fires de caràcter més local però molt ben pensades, no cares i que es donen en un context relaxat poden tenir un futur.”

Futur. L’avui és gris fosc, però i el demà? “Tenim molt terreny a guanyar i recuperar, si fem les coses bé ens podem acostar al model alemany o a l’holandès. Hi ha una finestra d’oportunitats immensa. El Gallery Weekend, per exemple, està apostant claríssimament per difondre el galerisme com un fet social i cultural propi d’aquesta ciutat. Caldria, però, que féssim un esforç per obrir més les nostres portes. Encara hi ha gent amb por d’entrar a les galeries. Si entenem el nostre rol d’obrir-nos tant a compradors com a no compradors potser ens aniria millor. Tenim una pressió enorme, però també és veritat que hauríem de dedicar més temps a allò que potser no ens dona un fruit immediat però que referma la nostra funció social. Hem de treballar més en promoció i difusió per buscar la capilaritat d’aquest teixit.

És absolutament necessari que la gent entengui que l’art és un servei social. La cultura és l’eix vertebrador de la societat i fa possible la convivència. La cultura és un element relligador importantíssim, és un diàleg i una reflexió compartida on un pot parlar i emocionar-se… I dins de la cultura, les arts visuals són un element fonamental.”

A les imatges, a dalt, Joan Baptista Parés, a l’interior de la sala gran del carrer Petritxol, 5 de Barcelona, el 1906. A sota, la Sala Parés en l’actualitat.


Etiquetes: · · · ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies