12 juliol 2014
Opinió Madrid

Record a Darío de Regoyos

luis antonio de villena

El Museu Thyssen de Madrid li ha dedicat una necessària retrospectiva, però crec que cal recordar Regoyos perquè no només és un dels nostres millors i pioners impressionistes, sinó un dels més avançats i dels menys coneguts. Darío de Regoyos (1857-1913) era asturià i va anar a estudiar pintura a Madrid, a l’Escola de Belles Arts de San Fernando, on va tenir la sort de tenir per mestre un notable pintor d’origen belga, Carlos de Haes, que, veient els talents de l’asturià, i com que tenia contactes amb l’École Royale des Beaux Arts a Brussel·les, el va fer viatjar cap allà, perquè hi continués els seus estudis, el 1879. Aquest viatge (i l’art nou que en va sortir) va fer que Regoyos estigués més de deu anys fora del seu país, el qual el va començar a conèixer tard i malament. A Brussel·les, Regoyos va tenir el magisteri i l’amistat de James Ensor, que va arribar a retratar-lo. També va fer amistat amb el poeta simbolista flamenc (però que escrivia en francès) Émile Verhaeren. Regoyos serà un estupend paisatgista, que anirà provant, amb estil i tècnica, totes les branques de l’impressionisme. Entre nosaltres, és necessari relacionar-lo amb  Rusiñol, Sorolla o Zuloaga, encara que va ser menys conegut que ells, però en molts moments va arribar més lluny. El 1888 i el 1891 va fer puntuals viatges a Espanya amb el poeta Verhaeren per veure paisatges, esglésies i museus. El poeta va publicar, poc temps més tard, les seves impressions del viatge a la premsa belga. Però quan aquest recorregut es va fer cèlebre va ser quan Regoyos (que tornava a viure a Espanya des del 1894) va publicar els textos traduïts de Verhaeren amb dibuixos seus en un volum, prim i alt, titulat L’Espanya negra (1899). Veient el títol, molts desconeixedors de l’obra van creure que parlava del sud o d’Extremadura. Res més lluny de la realitat, eren els camps i llogarrets de Guipúscoa i Navarra els que, fonamentalment, descriu el llibre, que busca el tipisme fosc de l’època, com ara les petites esglésies on encara hi havia crists amb cabellera natural. Mai van arribar al sud. No sé si a Darío de Regoyos (la pintura del qual, en general, té poc a veure amb aquest llibre) li va fer gaire profit la seva autoria.

Ell era amic de Pissarro i de Seurat (dos grans paisatgistes) i d’ells va aprendre el millor. L’ús del color, radiant o ombrívol, convertit en un idioma… També hi ha tocs de naturalisme i de simbolisme en Regoyos, però el millor (amb alguns retrats i algun bon autoretrat) és el seu impressionisme de llums… Té belles vistes de Granada, però també del passeig de la Concha, a Sant Sebastià. Conegut per artistes i poetes, Darío de Regoyos no va arribar a ser del tot popular en vida. Va morir a Barcelona, el 1913, als 55 anys. Poc després se li va fer una gran retrospectiva. Ara és un pintor de necessari coneixement per entendre amb claredat el nostre impressionisme plural i més pur. I també per fer justícia. Per veure els seus esplèndids paisatges de colors vius, i que el nom de Regoyos no s’afegeixi a aquell llibre curiós i ocasional de L’Espanya negra, la primera edició del qual, per cert, és una molt benvolguda raresa bibliogràfica… Regoyos val un altre viatge.

A la imatge, detall de Plaça de Segóvia, Dario de Regoyos. Museu de Belles Arts de Bilbao. 1882.

Etiquetes: ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Avís legal   Política de privacitat   Política de cookies