29 febrer 2020
Opinió Barcelona

Quadern Vermell: Caldria revisitar Beuys

montse badia

La majoria de grans referents de l’art, des de la segona meitat del segle XX, acostumen a ser llegits des de la contemporaneïtat posant l’èmfasi en aquells aspectes que es consideren més rellevants en cada moment. Artistes tan versàtils com ara Cindy Sherman es poden analitzar des del punt de vista fotogràfic, cinematogràfic o apropiacionista, entre d’altres. En el seu moment, les teories feministes van veure en ella un exemple dels estereotips de la feminitat i les teories postestructuralistes, un exemple de construcció de la noció d’identitat com a compendi de la noció de la mort de l’autor. Com va escriure Hal Foster amb motiu de la retrospectiva que li va dedicar el MOMA de Nova York l’any 2012, això evidencia “en quina mesura encertàvem i, al mateix temps, com n’estàvem d’equivocats”. 

En el cas de Francis Bacon, durant la dècada dels 80 (postmodernisme, no ho oblidem) es parlava de referències a la història del l’art (des de Velázquez fins a Picasso passant per Chaim Soutine), del gest i l’expressivitat de les pinzellades i de la solitud i la violència que les seves pintures transmetien. Després de la mort de l’artista, l’any 1992, el seu taller va ser donat per la seva parella, John Edwards, a la Galeria Municipal d’Art Modern de Dublín, on va ser reconstruït amb precisió gairebé arqueològica. A partir d’aquest moment es dona valor a la seva metodologia de treball, visible a partir de la ingent col·lecció de fotografies, il·lustracions de revistes mèdiques, notícies de premsa i reproduccions d’obres que es troben al seu taller. No és casualitat que aquest focus posat en l’arxiu tingui lloc amb el canvi de segle. 

Però recuperar o reivindicar un/a artista no és interessant per allò que el present pugui dir-li, sinó per allò que l’artista pugui aportar al present. Per això, ara seria un bon moment per reivindicar, un cop més i en tota la seva complexitat, la figura de Joseph Beuys, de la seva convicció en el poder transformador de l’art, la necessària vinculació amb la política, els aspectes pedagògics, rituals, simbòlics, místics, humorístics i la consideració dels múltiples i el seu abast democràtic com a elements vàlids per a disseminar el seu discurs. En un moment de forta permeabilitat entre art, mediació i pedagogia, indústries culturals i política, aquesta aproximació a l’art torna a tenir rellevància. Tornar a Beuys ara mateix podria ser com si poguéssim parlar amb el nostre jo del passat, l’únic amb autoritat per fer-nos veure que estem destruint el planeta (com cada dia ens recorden no tant els polítics i les grans corporacions, sinó Greta Thunberg i tants altres adolescents i activistes dels quals hauríem d’aprendre) i per reconciliar-nos amb un discurs humanista que creia/creu en la capacitat de les persones de fer del món un lloc millor. 

A la imatge, Greta Thunberg, en una manifestació. Getty Images.

Etiquetes: · ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Avís legal   Política de privacitat   Política de cookies