20 març 2020
Opinió Barcelona

Peripatos: Amèlia en totes les lletres

natàlia lloreta

Tot i que no he tingut el plaer de conèixer-la personalment i de compartir-hi una estona de conversa, admiro l’Amèlia Riera. No cal conjugar el verb admirar en passat encara que la persona destinatària de tal afecte hagi abandonat aquesta realitat dels vius, perquè l’admiració, per sort, no hi entén de física. Malgrat la seva mort, el 28 de desembre del 2019, l’Amèlia roman, igual que romanen la seva pintura, la seva singularitat i la seva valentia. 

En un context descaradament dominat per la manera de fer i pensar dels homes, l’Amèlia va començar a fer-se un lloc amb una manera de pintar gens convencional que defugia diametralment del dibuix carrincló que feien moltes senyores. Teatrals i foscos, els seus quadres ens confronten amb l’aparent mansesa de la vida. Necessitat de comunicar i d’expressar-se. De rodejar-se de gent amb opinions diverses i dissidents. L’experiència com a element indispensable per aprendre a viure. 

A la pregunta de “si fossis un home, series més coneguda”? l’Amèlia responia, sense embuts, que segur i que sobretot uns anys enrere. Algunes vegades havia firmat una obra seva amb A. Riera, però a partir d’algun comentari que només pot entendre’s –si es vol– en un context social antic, tipus “quina llàstima que no siguis un noiet jove que t’hauríem enviat a tot arreu”, a partir de llavors va decidir signar amb totes les lletres d’Amèlia. 

Les dones venim d’un silenci antic i molt llarg. No cal enarborar banderes liles per posar en evidència que el tauler de joc és el patriarcat i que la seva ombra és tan allargada com la història mateixa. Durant segles i segles les dones hem estat la costella fidel. Garants de l’estructura familiar clàssica, obligades –i també per convicció– a repartir amor incondicional en totes direccions. Hem sigut el pal estable on tot es recolza, i hem mirat a prop per no veure en perspectiva. Estoiques i plenes de força, hem suportat tot el pes del patriarcat perquè aquesta és –era– la nostra missió divina.

Per això, quan a la vida em topo amb vides de dones que han anat a contra corrent, en un context social molt més advers que l’actual, no puc sinó sentir una profunda admiració per la seva valentia. Inconformistes, determinades i subversives. Capaces d’ignorar la mirada pesada del seu entorn, la compassió, a voltes la llàstima. 

Creadora per necessitat vital i social, l’Amèlia ha estat sempre una dona lliure que ha fet la seva, precisament perquè no ha trobat espais de pertinença ni identitat. I ara que ha mort, aixeco el got amb whisky i brindo per ella i per totes les dones valentes!

A la imatge, detall de Radiografia n. 1, 2002. d’Amèlia RieraCan Framis. Col·lecció Vila Casas.

Aquest article es va publicar en l’edició de paper de bonart n. 189 (febrer, març i abril del 2020)

Etiquetes: ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies