29 Novembre 2018
Reportatges Barcelona

Pedralbes viu una nova albada

bernat puigdollers

El Monestir de Pedralbes va ser fundat l’any 1327 per Elisenda de Montcada amb el suport del rei Jaume II, el seu marit. Després de la mort del monarca, la seva vídua decidí retirar-se al monestir fins a la seva mort, l’any 1364, any en què fou enterrada a l’interior del mateix cenobi que havia fundat. Des de la seva fundació, el monestir ha estat habitat per una comunitat de monges clarisses que, gràcies al suport de les grans famílies com ara els Montcada, els Cardona, els Pinós, aconseguí establir forts lligams amb la burgesia del moment i també amb el Consell de Cent, i es va convertir així en un centre de poder. Durant la dècada dels setanta del segle XX, la comunitat inicia un diàleg amb l’Ajuntament de Barcelona que acaba amb un acord: la comunitat cedirà l’edifici a la ciutat amb la condició que el consistori es comprometi a conservar-lo i museïtzar-lo.

Primer museu. Aquest primer museu obrí les seves portes l’any 1983. Arribats al 2012, amb el nomenament d’Anna Castellano com a directora del centre, comença una nova etapa. S’inicia un procés d’estudi, digitalització i catalogació de l’arxiu documental i un aprofundiment en la història del monestir, en la vida de la comunitat i en el paper de la institució en el context històric i social de la ciutat. Paral·lelament, comença una anàlisi de l’edifici, en què es posa especial atenció en els sistemes constructius i en la gènesi i la formació del conjunt arquitectònic. Gràcies a aquesta tasca ingent també s’aconsegueix aprofundir en el coneixement dels costums i la vida de la comunitat de clarisses durant els darrers segles.

Tres pilars fonamentals. Arran d’aquest procés sorgeix la programació del centre, que se sosté en tres pilars fonamentals. En primer lloc, tenint en compte que el monestir és una de les joies del gòtic català, en la difusió i l’estudi del patrimoni medieval. Però no només des d’un punt de vista material, també en un sentit més ampli, aprofundint en la vida i els costums propis dels anys d’esplendor del monestir, la cuina de l’època o altres costums.
En segon lloc, l’estudi del món i el paper de la dona al llarg de la història a través d’una comunitat femenina que s’ha mantingut gairebé inalterablement durant quasi set segles. Això ha permès que s’hagin conservat, per exemple, mobles d’ús genuïnament femení, avui gairebé extints, que, afortunadament, s’han conservat al monestir. Finalment, el darrer pilar és el camp de l’espiritualitat. No cal dir que un monestir és un espai carregat d’espiritualitat, pensat per dur una vida d’introspecció i de contacte amb el transcendent. Per aquest motiu han volgut potenciar activitats que facilitin un ambient de recolliment i d’introspecció. Tanmateix, ho fan amb amplitud de mires, oberts a opcions espirituals diverses. Una societat com la nostra, cada vegada més deshumanitzada, necessita espais de calma i de reflexió. Amb aquest propòsit, ofereixen una àmplia oferta cultural que pretén omplir aquest buit. Aquestes activitats van des de la branca de les arts i les meditacions periòdiques, passant pels concerts, fins a arribar a les conferències i els debats de caire filosòfic. Sense anar més lluny, enguany col·laboren amb l’Any Pannikkar sent seu d’una de les jornades.

Programa d’exposicions. La programació d’exposicions també es veu condicionada per aquests tres eixos i, en aquest sentit, han iniciat un cicle expositiu que –per la seva diversitat i originalitat– resulta d’allò  més atractiu. Va començar l’any 2014 amb una exposició de caire patrimonial: Patrimoni en temps de guerra, que va aprofundir en els anys de la Guerra Civil, en què el monestir protegí bona part dels béns patrimonials de la ciutat i del país. Al seu darrere va arribar l’exposició Dones silenciades (2016/2017), una mostra que reivindicava la figura de sor Eulària Anzizu, una monja d’origen burgès que portà l’esperit de la Renaixença al monestir en una etapa esplendorosa de creixement i renovació. Encara en aquest univers femení, cal destacar l’exposició Les dones també seuen (2017/2018) que analitzava el paper de la dona als segles XVI i XVII a través dels seus objectes quotidians. Enguany, coincidint amb la restauració dels murals de la capella de Sant Miquel del mateix monestir, s’ha presentat la mostra Murals divins i des del 17 d’octubre s’hi pot veure una nova exposició, també en clau femenina, dedicada a l’artista Charlotte Salomon.

“Vida? o teatre?”, Charlotte Salomon arriba a Barcelona. La història de Charlotte Salomon (Berlín, 1917 –Auschwitz, 1943) és la història de tantes i tantes noies jueves que no van sobreviure a l’holocaust nazi. En morir, tenia només 26 anys. Davant l’horror que li havia tocat viure, trobà en l’art una via d’evasió però també de consciència, un punt de suport. La mostra, comissariada per Ricard Bru, presenta una selecció de guaixos que formen part de  l’obra Vida? o teatre?, una sèrie d’un marcat sentit autobiogràfic que la fan alhora universal. De nou, l’art, l’espiritualitat i el món femení conflueixen entre les parets del monestir de Pedralbes. El seu llegat es manté ben viu.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies