24 Juny 2019
Opinió Barcelona

Passatges & Co.: Una tarda al MNAC

pilar parcerisas

Sovint ens preguntem què vol ser el MNAC quan sigui gran. Malgrat els gestos i esforços per tirar endavant aquest gran vaixell que fondeja en un edifici equivocat, els resultats no són els que podrien ser. Madurar és una qüestió de criteri i no només de diners, sempre necessaris.
Per unes hores ens convertim en flâneurs del MNAC passejant i pensant sobre el què veiem. El discurs dominant segueix sent el del segle XIX, no només pel gruix que representa aquest moment històric sinó també pel punt de vista i la sensibilitat que aquest segle tingué per la recuperació de l’època medieval. L’ordre de les col·leccions de l’art modern del segle XX es basa encara en aquest artista modern, baudelerià, que Juan José Lahuerta deixà estampat en un retrat sociològic de l’art més que assenyalant-ne l’excel·lència de l’autoria, igualant cartells i pintura en un mateix relat.
La incorporació d’algunes obres de Picasso manllevades del museu barcelonès ens confirma la voluntat del museu de seguir en aquesta tessitura. Un autoretrat del pintor quan tenia catorze anys, unes acadèmies i una còpia d’un nu d’ Arcadi Mas i Fondevila que té el museu deixen Picasso en una etapa d’aprenentatge que no fa avançar el discurs del museu, quan l’antic Museu d’Art Modern, al mateix Palau Nacional havia tingut obres d’època blava com El foll (1904) que miraven cap al segle XX i avui són al Museu Picasso.
Hi ha una desproporció entre els grans espais que ocupen el segle XIX i els inicis del XX amb una mínima presència d’avantguarda i l’espai reduït de les dues sales ara obertes per prefigurar la postguerra i la segona avantguarda catalana, una visió esquifida, esbiaixada i intencionadament aigualida del que ha estat la realitat artística i d’avantguarda a la Catalunya d’aquest període. Una cosa és reparar el silenci que alguns artistes de postguerra han patit i integrar-los a un discurs general d’avantguarda i una altra és gairebé “enterrar” moviments brillants com Dau al Set (1948-1956). La pugna històrica entre els membres d’aquesta revista (Brossa, Tàpies, Cuixart, Ponç, Tharrats, Puig) i la posició dels pintors dels Salons d’Octubre (1948) s’ha de presentar bé i no inclinant la balança en favor d’aquests segons, de qualitat més qüestionable. Cap menció a la sèrie de litografies Barcelona (1944) de Joan Miró, un dels primers crits antifranquistes de postguerra. Si bé el punt de partida és de Cirici que valora Fin, Fabra, Rogent i Vilató a les galeries Reig el 1943, és un fet que es produeix abans de la primera visita de Cirici a Joan Ponç el 1946, que li fa canviar el criteri. La postguerra és trista i grisa però les obres exposades que ha triat Àlex Mitrani i les seves relacions, malgrat la qualitat d’algunes obres, donen una visió de conjunt més que trista de l’art d’aquest país.

A la imarge, Modest Cuixart, un dels integrantes de Dau al Set, moviment, segons l’articulista, enterrat, pel MNAC.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies