20 Novembre 2018
Opinió Barcelona

Parlem d’Art: Enemics de l’art, subhastes (2)

francesc mestre bas

He intentat documentar-me respecte a la primera sala de subhastes que vaig conèixer a Barcelona i, tot i que no m’hi he esforçat gaire, m’ha sorprès veure que si clico a Google: “subastas gobero” obtinc per resposta: “volies dir subastas gobierno” i em dóna informació d’aquest paradís dels “subasteros“. Si introdueixo “gobero” em remet a unes importants excavacions al desert del Teneré.
Com que no pretenc fer uns escrits d’historiografia ni d’erudició, em limitaré a dir allò que la meva memòria, tant extensa en coses del passat com breu en coses properes, em permet evocar. Jo sabia de l’existència de cases de subhastes en els anys 50 i 60, ja que de tant en tant, algú mostrava obres de Casas, Rusiñol, Cusachs, Anglada Camarasa… d’una evident falsedat, que procedien de subhastes de postguerra.
La primera sala seriosa que vaig conèixer realment va ser la Sala Gobero. El nom es devia al fet que els propietaris eren Carmen GOdia, Pere BEdós i em sembla que el RO, que conformava el tercet, corresponia a Dolores ROdés. A principis dels anys setanta la seva activitat, pel que fa a l’art, excloïa explícitament l’obra d’artistes encara vius, ja que no es volia perjudicar la tasca de les galeries professionals ni la imatge dels mateixos artistes oferint obres a la baixa.
Va haver-hi un dia però, que es va anunciar a bombo i platerets que anaven a trencar aquesta norma; l’acte es va revestir d’un to de solemnitat, ja que va presentar-se com una activitat excepcional. Va començar amb una breu conferència, que va pronunciar l’aleshores crític d’art, col·leccionista, jutge, amic i, posteriorment senador i magistrat Cesáreo Rodríguez Aguilera. La seva dissertació va ser breu i volia animar a la burgesia a protegir l’art, comprant-lo, defensant-lo i estimulant la pèrdua de la por respecte a les innovacions.
Pensem que en aquells anys encara hi havia un públic selecte que deia, sense cap acomplexament, que Picasso, Miró, Tàpies… eren uns farsants que vivien d’enganyar a gent que no era tan intel·ligent com ells i, si no ho deien de Klee, Kandinsky, Mondrian o Brancusi per exemple, era perquè no els coneixien Aquesta va ser, en el meu record, una experiència del món de les subhastes feta amb una certa dignitat. Em sembla que cal recuperar aquesta dignitat fent que hi hagi un retorn a la preocupació per l’ètica, que les obres s’ofereixin de manera ben documentada i respectuosa, que el que s’ofereixi sigui autèntic i es facin valoracions lògiques.
Però, per damunt de tot, cal que les institucions públiques, les quals diuen que no disposen de recursos per recolzar el món de l’art, almenys ajudin a combatre els seus enemics.

Etiquetes: · · ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies