16 maig 2014
Reportatges Girona

Paisatge o paisatgisme

roger subirà (*)

Darrerament he tingut l’oportunitat de conèixer per raons de feina les sis o set persones que més han treballat, a casa nostra, pel reconeixement de tot allò que avui incloem sota la denominació de paisatge o paisatgisme. Malgrat que les converses se centraven al voltant de la situació dels estudis de paisatge, tots coincidiren a fer una reflexió o un diagnòstic general.

Sense entrar en detalls, s’observava un consens al voltant de tres idees: ens hi hem posat tard però aprenem ràpidament. Estem en un nivell acceptablement bo respecte dels països de referència; encara queda, malgrat tot, feina per fer. La paraula paisatge ha crescut i ha esdevingut paraigua de moltes altres coses que hi troben aixopluc, no forçosament coincidents per a tothom. L’atenció, la sensibilitat, el consens en definitiva, al voltant de la seva importància creixen en un àmbit social i polític.

Si ens centrem en l’anàlisi d’aquest endarreriment, aquesta vocació tardana que en tants camps és intrínseca als nostres condicionats històrics –l’endarreriment endèmic fruit d’haver de resoldre tard coses que d’altres ja tenen coll avall– s’ajunta, en aquest cas, amb una opinió que és també coincident, segurament cabdal en aquesta discussió: el nostre no és un país amb una gran tradició de jardineria.

Pot ser una afirmació una mica contundent però estaríem d’acord que, si féssim un retrat típic del català mitjà en la seva activitat dominical, no el situaríem retallant boixos o cultivant tulipes. Potser és perquè tenim un país amb mar, amb paisatges de marcada personalitat i gran variabilitat, d’una natura amable i d’una escala propera i acollidora. Potser fins i tot caldria matisar-ho perquè el cert és que, en la nostra tradició històrica i geogràfica, el jardí té un sentit productiu i també, per què no, vinculat al lleure. Convindríem segur que la imatge del català tenint cura de l’hort, en el seu temps de lleure, funcionaria força millor; i l’hort, recordem-ho, és també un jardí. Aquest fet, a més, connecta perfectament amb la sensibilitat actual: la tradició ens situa, aquest cop, clarament en sintonia amb la modernitat.

Segurament s’hi sumen altres raons; en tot cas, el que és ben cert és que això ens allunya de països de gran tradició i estima envers la jardineria ornamental, com ara Holanda, França i, per descomptat, Anglaterra.

Això no vol dir que, malgrat tot, les flors no tinguin un paper i un llenguatge propi en la nostra cultura. Les flors són benvinguda i comiat, ens acompanyen en el naixement, la unió i el dol. Un vestit ben llampant de flors fa festa i fa diumenge; les flors són coprotagonistes de la nostra festa més sentida, Sant Jordi. I aquí com arreu, les flors són senyal d’amor i representen la passió i el desig.

Si mirem als països on la tradició de cultivar un jardí ornamental té més arrelament, veiem com el naixement de la sensibilitat actual envers tot allò que anomenem paisatge troba, precisament en aquesta tradició, un terreny òptim per abonar. Recordem que l’escola que ha estat referència del paisatgisme europeu és l’Escola de Versalles, vinculada per nom i per posició geogràfica a la gran tradició del jardí francès.

A casa nostra, en canvi, el paisatgisme contemporani –aquest que arrenca emparant-se estèticament en el land art dels 70 i que va creixent fins a esdevenir una forma pròpia dels nostres temps d’entendre les relacions entre les societats i els territoris– neix orfe i podríem dir que, en certa mesura, és l’arquitectura la que l’adopta. Aquest fet és d’una importància cabdal.

En la concepció dels nostres espais públics és l’arquitectura la que ordena i el verd el que acompanya. M’explicaré: en els nostres parcs, places –deixem a consideració del lector incloure, o no, la polèmica de les places dures en aquesta guerra– el verd no acostuma a tenir un paper estructurador de l’espai. Dit d’una altra manera, el projecte es pot donar per acabat sense que els elements vegetals arribin a la seva plenitud. Aquest fet, al meu entendre, no és en absolut fruit d’un menyspreu. Sí que és, en canvi, una manera de fer que ens diferencia d’altres tradicions europees i que és, en gran mesura, fruit d’aquest matrimoni de conveniència entre arquitectura i paisatge que es dóna singularment aquí. La construcció amb materials clàssics de construcció, el treball topogràfic, el paviment… són eines de construcció del paisatge, aquí ho tenim clar, i segurament hem confiat més en aquestes que en el paper del verd com a  estructurador dels espais, malgrat que aquest hi sigui ben present; el cert és que aquesta manera de fer ha donat magnífics exemples que han merescut atenció internacional. Serveixi com a exemple el Jardí Botànic de Barcelona, de l’arquitecte Carles Ferrater, on la pròpia construcció de la falda de la muntanya amb un treball topogràfic que accentua la seva geometria, molt treballada amb uns plans verticals d’acer, hi crea unes feixes que són suport i pedestal dels elements vegetals. No es pot dir que en aquesta obra el verd no rebi l’atenció que es mereix, però alhora l’arquitectura –entesa com a construcció dura– hi té el paper protagonista. És un magnífic exemple d’aquesta associació.

El Temps de Flors de Girona és la raó que en última instància motiva aquesta reflexió i és també un exemple claríssim d’aquesta simbiosi. Sempre ha representat una expressió radical d’aquesta manera d’entendre la intervenció en el paisatge que hi aplica tot el coneixement i el pensament de l’arquitectura com a disciplina que ordena i estructura l’espai; sent l’espai la primera eina de treball. És també innegable que els arquitectes s’han fet seva aquesta festa gironina i han estat els seus grans entusiastes com a garants també d’aquesta tradició i aquesta forma de fer. Les intervencions florals que hi veiem sovint són radicalment arquitectòniques o podríem dir que en aquesta simbiosi de jardineria i arquitectura que és, per definició, el Temps de Flors, l’arquitectura sempre hi surt una mica guanyadora. Si ens fixem, per exemple, en com les intervencions juguen amb els espais arquitectònics i l’interpreten (més enllà d’entendre’ls com un espai d’acollida sense interacció), i també en la claríssima concepció i pensament espacial de les pròpies intervencions florals; en la quantitat d’intervencions que interpreten, o fins i tot elideixen, la pròpia presència física de la flor (a través de cites, metàfores….); o en l’aparició de preocupacions corporatives com ara el reciclatge i la sostenibilitat. Temps de Flors és fruit i termòmetre privilegiat de la nostra manera d’entendre la intervenció en el paisatge, i hem de reconèixer als arquitectes haver assumit amb entusiasme aquest paper protagonista. Però és ben cert que els temps estan canviant, no entrarem aquí a enumerar la gran quantitat de senyals que anuncien la irrupció d’una nova sensibilitat. Serveixi només com a exemple el projecte guanyador de la que ha de ser la gran referència urbanística de Barcelona els pròxims anys, el primer gran projecte ciutadà del segle XXI.

El projecte Canòpia urbana, de l’arquitecta catalana Anna Coello de Llobet i Agence TER, presenta una plaça, o parc, de les Glòries on els elements naturals són els únics protagonistes. L’arquitectura hi és ben present, parla de plans, de cobertes, de camins, d’espais; però en aquest cas els elements de construcció durs que abans comentàvem hi han desaparegut absolutament. Ja no parla només de verd. Parla de natura en un sentit ampli. És un projecte d’arquitectura que inclou la fauna com a element de treball. Una aposta d’una gran valentia per la seva radicalitat, i que ha tingut una magnífica acollida.

Veurem com els pròxims mesos altres pobles i ciutats anunciaran projectes que aposten de manera radical per la renaturalització de les nostres ciutats, per atorgar a la natura una presència en la nostra vida quotidiana, en formes que segurament ara encara no podem ni imaginar. Estic ben segur que el Girona. Temps de Flors, que se celebrarà del 10 al 18 de maig del 2014, en serà un laboratori privilegiat.

A la imatge, Girona. Temps de Flors 2014.

(*) Arquitecte.

Etiquetes: · · ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Avís legal   Política de privacitat   Política de cookies