10 març 2016
Exposicions Barcelona

“Naufragis recents” de Carlos Pazos a ADN Galeria

bonart

ADN Galeria del carrer Enric Granados, 49 de Barcelona presenta del 17 de març al 14 de maig del 2016 la primera exposició personal de Carlos Pazos a la galeria, Naufragis recents, una mostra que gira entorn de la idea del naufragi entès com a fracàs, amb un repertori inèdit de peces melancòliques, directes i iròniques i la première a Barcelona del film Artissimo. Pel·lícula de Cites (2015).

Són pocs els artistes que sumen en la seva personalitat tants trets contradictoris com Carlos Pazos (Barcelona, ​​1949), el treball -moltes vegades inclassificable- se situaria entre dues línies de força -la de l’art pop (anys 60) i la de les pràctiques vinculades al conceptual (anys 70). Però no només es mouria entre aquests dos corrents, sinó que la pràctica heterogènia de Pazos camina també per una hibridació entre el neo dadaisme, l’art povera o el surrealisme. Des d’una posició marginada alhora que exposada, l’epidermis de la seva obra participa simultàniament de la denúncia i de la rialla, del sentit de l’humor i el dramatisme, de la mitificació i el fracàs. I sempre amb un no dissimulat desig d’actuar en les fronteres entre l’ésser i el que sembla, simular i dissimular.

L’exposició que presenta Carlos Pazos a ADN consta d’un conjunt de collages, d’assemblatges objectuals i de la projecció de Artissimo. Pel·lícula de cites, peces realitzades en els últims anys i que es presenten per primera vegada en aquesta ocasió. Per Pazos, “Naufragis recents” evoca, des de la ironia i l’amargor, caigudes, turments, angoixes, vaixells encallats pels obstacles de la vida.

L’artista es camufla després de diverses màscares i utilitza objectes i souvenirs per fer del col·leccionisme un dels eixos centrals de la seva obra. Carlos Pazos col·lecciona per fer “art”: art de muntador, de colador, d’assemblador, de director d’escena i de director d’espai.

La seva producció té alguna cosa d’acumulació (compulsiva), ja sigui objecte, dibuix, instal·lació, fotografia o cinema. A propòsit del cinema, del col·leccionisme parla també el seu més recent film, estrenat a Barcelona amb aquesta projecció a ADN Galeria: Artissimo. Pel·lícula de Cites (2015).

Aquesta pel·lícula, que va ser projectada per primera vegada al Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia (MNCARS) de Madrid el passat octubre de 2015, reprèn una de les facetes menys conegudes i explorades de Pazos: la de cineasta. L’artista, que va invertir 3 anys de treball intens i obsessiu per fer el film, reuneix fragments seleccionats d’entre més de 1.800 pel·lícules -des de grans produccions americanes a cinema d’autor, de terror o sèrie B, i des de finals del s. XIX fins a films actuals- que plantegen els clixés i estereotips al voltant del concepte d’artista i la trivialitat de l’art manejat per les indústries culturals, creant, a partir d’ells, el seu particular collage sobre el que per a ell encara existeix en la imaginació col·lectiva: un gran collage de l’univers de les arts plàstiques i literàries.

Al llarg de dues hores, l’acumulació de fragments de llocs comuns sobre la “creació” artística conclou en què aquesta no existeix com un tot o veritat única, i en què l’art, segons Pazos, no és més que aquell imprescindible elogi de l’inútil.

Els collages, objectes d’objectes i peces climàtiques que componen també la mostra, desvetllen una altra novetat, i és que Pazos cada vegada diposita més i enganxa menys. L’artista recorre a un ampli ventall d’objectes potencialment evocatius que remeten a un temps viscut: records dels llargs estius quan era un nen, de la seva dilatada estada a París o altres esdeveniments en la vida de l’artista, que no pretenen descriure ni explicar una època o un moment, sinó que més aviat anhelen invocar, qüestionant alhora qualsevol sistema de representació: la imatge ja no evoca cap realitat, més enllà de la subjectivitat implacable. En tota la seva obra es percep una certa nostàlgia del “temps no viscut”, una nostàlgia que implica al seu torn pèrdua i possessió.

Carlos Pazos, artista que resideix i treballa la major part de l’any entre París i Cotlliure, torna a la ciutat que el va veure néixer, però no per parlar-nos del seu art, ja que per Pazos l’art és poesia, i la poesia no es pot explicar, sinó per veure i ser vist. En aquesta ocasió, ADN Galeria s’omple de soroll amb el qual Pazos construeix el seu silenci.

A la imatge, Fugint de si mateix cap a la mort súbita. (2015). Cortesia de l’artista.

Etiquetes: ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Avís legal   Política de privacitat   Política de cookies