31 Maig 2019
Reportatges Montserrat

Maria Girona i Ràfols-Casamada, L’equilibri possible

bonart

El 25 de març del 1921 neix a Barcelona Maria Girona, filla de l’arquitecte Lluís Girona Cuyàs i de Rosa Benet Vancells. Quasi dos anys més tard, el 2 de febrer del 1923, la segueix Albert Ràfols-Casamada, al barri de Gràcia de Barcelona, el tercer d’una saga d’artistes formada pel seu avi Lluís Ràfols Olivella i pel seu pare, Albert Ràfols Cullerès. Ràfols-Casamada mor l’any 2009 i, sis anys més tard, ho farà Maria Girona, després d’una llarga vida en comú en què la pintura esdevé mitjà de creixement, de complicitats i d’equilibris en una parella d’artistes cabdals en el context de l’art català de postguerra.
Bernat Puigdollers, comissari de la mostra que porta per títol L’equilibri possible i que es va poder visitar a la Sala Daura del Museu de Montserrat fins al 5 de maig del 2019, ha teixit una proposta expositiva que, complimentada amb un extens catàleg, analitza l’evolució artística dels dos autors i en subratlla els punts de trobada i de divergència, tot remarcant la qualitat artística de les seves obres i reivindicant la figura de Maria Girona, que, injustament, s’ha vist eclipsada per l’ombra del seu company de vida.
L’exposició, que reuneix més de cent obres procedents de diferents prestadors, com ara la Fundació Privada Ràfols-Casamada Maria Girona o la Fundació Bassat, arrenca amb dos olis sobre tela disposats l’un al costat de l’altre, com si es tractés d’un díptic. Les dues obres ens presenten els clars protagonistes de L’equilibri possible. A l’esquerra hi veiem el Retrat de Maria Girona, pintat per Rafael Benet Vancells, oncle de l’artista, mentre que a la dreta trobem el Retrat d’Albert Ràfols-Casamada pintat pel seu pare, Albert Ràfols Cullerès. Tant Girona com Ràfols se’ns presenten asseguts, en actitud relaxada, i, mentre que ella emergeix d’un fons clar, amb una paleta i quatre pinzells a les mans com a principals atributs, ell sorgeix de la foscor, sense cap element que ens distregui de la seva intensa mirada. La figura de Girona, de cos sencer, és més menuda que la del seu futur marit, potser com una prefiguració de la dimensió artística que assolirà cadascú. Tots dos ens miren directament als ulls, amb una seguretat jove i encara innocent. Girona ens observa a través d’uns ulls pintats pel seu oncle, que esdevindrà influència cabdal per a tots dos durant els primers anys de formació. Ràfols, per la seva banda, ens mira a través de les pinzellades que el seu pare li disposa als ulls perquè pugui veure-hi des de la saviesa acumulada per dues generacions d’artistes.
Aquest díptic es converteix, doncs, en l’avantsala de nou àmbits expositius que ressegueixen l’evolució de dos artistes que van viure en el context difícil i poc estimulant del primer franquisme i que van lluitar, juntament amb altres creadors de la seva generació, per dinamitzar-lo i construir un ambient cultural modern i lliure.
El recorregut de la mostra parteix del punt de trobada de Girona i Ràfols a l’Acadèmia Tàrrega, passant per la fundació del grup Els Vuit, pels Salons d’Octubre o per la fundació de l’Escola Eina, sense oblidar els fets vitals comuns, com ara el viatge d’estudis a París o les temporades passades a Cadaqués o Calaceit. A través d’aquest viatge, que posa l’accent en una vida en comú dedicada a l’art, l’espectador pren consciència de les relacions i connexions existents entre les obres dels dos autors, aparentment oposades i divergents, però que, si analitzem amb profunditat, ens adonem que estan íntimament unides i que moltes vegades l’afinitat entre tots dos és tan gran que ens acaba conduint a la inevitable confusió: on comença l’un i on acaba l’altra?

Orígens i evolució. Durant els primers anys quaranta, l’ambient artístic general és acadèmic i de poca qualitat, basat en un retorn als estils pretèrits que contraresta enormement l’ambient viscut abans de la guerra. L’ambient expansiu i dinàmic de la República, amb pintors de primer nivell com ara Dalí o Miró, entre molts d’altres, queda trencat per la guerra. És en aquest context quan Girona i Ràfols es coneixen l’any 1945 a l’Acadèmia Tàrrega de Barcelona, on tots dos inicien les respectives carreres artístiques. Ràfols hi assisteix per preparar els exàmens d’ingrés a l’Escola d’Arquitectura, però aviat els abandona per dedicar-se, exclusivament, al món de l’art. Tot i que l’ensenyament és estrictament tècnic, el seu pas per l’acadèmia els proporciona uns fonaments prou sòlids per no deixar de créixer artísticament fins al final dels seus dies. És durant l’estiu del mateix any que creen el grup Els Vuit, format per Girona i Ràfols acompanyats de Joan Palà, Vicenç Rossell, Ricard Lorenzo, Jordi Sarsanedas, Joan Comellas i Miquel Gusils. Tots vuit es reuneixen habitualment als locals de les Galeries Pictòria, on exposaran col·lectivament i també de manera individual.
Aquesta nova generació d’artistes joves pretén allunyar-se de les pràctiques més retrògrades centrades en el tradicionalisme. Són anys de trobades clandestines i tertúlies en bars i cafès, i Girona i Ràfols participen activament d’aquest ambient i aposten per l’art contemporani, primer des de la figuració i, més tard, gestant un llenguatge propi.
Tots dos viatgen a París gràcies a una beca que els concedeix l’Institut Francès l’any 1949, i serà l’any 1950 quan viatjaran a la ciutat que els permetrà conèixer de primera mà el cubisme, l’impressionisme o el constructivisme i, a partir d’aquesta primera estada llarga, la parella hi viatjarà de manera intermitent.

L’ombra i el cubisme. Durant un temps prou notable, els dos artistes viuen gràcies a les vendes de l’obra de Girona, mentre que la de Ràfols no acaba de trobar el seu lloc. Tots dos es mantenen fidels als seus principis artístics i els defensen sense concessions. Amb el temps, però, la mirada intensa de Ràfols que observàvem al primer retrat de la mostra es dirigeix cap al cubisme, mentre que Girona no arriba mai a fer el pas i es manté en una pintura de caràcter mediterrani, sovint propera al postimpressionisme en simbiosi amb el noucentisme d’abans de la guerra. Aquesta opció, que en aquell moment era moderna i actual, aviat quedà desplaçada i, amb ella, la figura de Maria Girona.
Mentre que Ràfols va fent-se un lloc en la pintura d’avantguarda a mesura que el seu estil madura, la figura de Girona cada vegada queda més relegada a un segon pla. Cal dir que el fet de ser dona no facilita la tasca artística de Girona, ni tampoc de les altres dones que pretenen fer-se un lloc en un context ranci i profundament masclista. En una carta anònima dirigida a Girona que es va fer arribar als organitzadors d’una de les edicions del Saló d’Octubre on el matrimoni va participar, podem llegir-hi una crítica atroç cap a la figura de la dona artista. El catàleg recull aquest fragment: “Posiblemente Sra. Girona Vd. no sabe que pintar es bonito y alagador como lo era para nuestras abuelas de jóvenes cuando pasaban horas enteras tocando el piano y haciendo preciosas labores, pero ellas jamás expusieron ni tampoco se presentaron a un público que de sobra sabían que tenían que engañar, en esto, cabe decir que eran más inteligentes, que todas Vds.” Aquesta actitud que avui ens sembla desmesurada resultava habitual en certs sectors de la societat i no podem oblidar que devia influir, despietadament, en el desenvolupament artístic de Girona i, per extensió, en el col·lectiu de dones artistes del moment.

Afinitats i divergències. Durant els primers anys de formació, sota la influència de Rafael Benet, Joaquim Torres García o Joaquim Sunyer, les afinitats entre Girona i Ràfols resulten evidents. El fet de compartir el llenguatge figuratiu fa que trobem clares similituds en les seves obres. A partir de finals dels anys 50, però, quan Ràfols fa el pas cap a l’abstracció i Girona decideix mantenir-se en la seva línia inicial, les divergències resulten evidents. Mentre que Girona va madurant un llenguatge cada vegada més sintètic, però sempre fidel als postulats hereus del noucentisme, Ràfols canvia, s’arrisca i evoluciona, i es converteix en un personatge polifacètic que complementa la seva creació plàstica amb una escriptura també de gran qualitat.
Els camins de Girona i Ràfols, però, no es bifurquen per allunyar-se progressivament. El darrer àmbit de la mostra, un dels més interessants, fa paleses les afinitats que continuen existint entre l’obra de Girona i la de Ràfols, contràriament al que ens podria semblar sense parar-hi l’atenció que requereix. És en la composició, en el tractament del color, en les temàtiques comunes o en les tècniques compartides, com ara el collage, on prenem consciència que la parella d’artistes continua creixent i evolucionant de costat. En aquest darrer àmbit, titulat Ser-ne dos. Afinitats i divergències, el comissari ha disposat parelles d’obres dels dos artistes de costat, com en el cas dels retrats que ens donaven la benvinguda a la mostra. Aquests nous díptics, sovint de cronologies similars, ens demostren com una visió figurativa de Girona conviu, i quasi s’aferra, amb una obra abstracta de Ràfols. Sovint l’estructura és semblant; la paleta de colors, similar, i els motius representats, els mateixos: allò que els envoltava i custodiava en la seva quotidianitat.
Després de deambular per aquest darrer àmbit, sortirem de la mostra amb la certesa que, encara que l’èxit de l’un projectés una ombra massa fosca sobre l’altra, l’equilibri, encara és possible.

A les imatges, a dalt, Maria pelant patates, de Ràfols Casamada. A sota, Teulades de Tossa, de Maria Girona.


Etiquetes: · ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies