22 Octubre 2018
Reportatges Barcelona

Marc Chagall i la figura de l’artista d’avantguarda

josep tàssies

Trobem sempre Marc Chagall treballant dins el rusc als afores de Montparnasse. El veiem dient poesies amb set dits, homenatjant a Apollinaire, tocant el violí o volant pel cel. En efecte, per apropar-nos a la seva obra, no ens val lligar-lo a l’escola de París, al moviment expressionista o al surrealisme.

En aquest escrit volem entendre l’obra de Chagall a partir d’una aproximació a la seva pintura, i amb el contrapunt de les seves paraules — poètiques, inevitablement— i amb l’ajut de bibliografia secundària. En aquesta recerca, volem trobar en la seva ànima alguns rastres de la weltanschauung o cosmovisió expressionista. Així mateix, aquest camí nostre, necessàriament breu, ens farà reflexionar sobre la figura de l’artista d’avantguarda al segle xx. Per entendre Chagall farem evidents alguns contrastos, per entrellucar així les dues cares de Janus —que veiem present de forma implícita en la seva obra La mariée à double face del 1927.

D’una banda, en Chagall trobem la doble condició d’una internacionalitat simbòlica acompanyada alhora d’un missatge estètic particular: és evident la gran recurrència a la iconografia de l’Antic Testament, però també a Freud i al ‘getto’ de Vitebsk. Ho fa sempre a través d’una aparença somiada, irracional. En altres paraules, el ric entramat simbòlic es vesteix en Chagall d’una estètica deliberadament ingènua i fantàstica: ell és el gran mestre de l’aparent ingenuïtat meravellosa, de la meravella ingènua.

Encara més, el poeta pinta núvols des d’un balcó entre el cel i la terra: en aquest aire s’uneixen, fora de tot context racional, els somnis, els records, les premonicions amb fragments entranyables de la realitat. Tota l’obra de Chagall és una cerca primordial de les emocions, cap a una memòria atàvica, fins a les tradicions culturals universals i jueves. Per Apollinaire, l’art de Chagall —poeta amb ales de pintor— és el triomf d’allò sobrenatural, i per Breton el de la metàfora.

Es podria descriure l’expressionisme com una actitud de l’home cap a si mateix, cap als seus semblants i cap al món: dins Las vanguardias artísticas del siglo XX (Alianza, 2002), Mario De Micheli concreta que es tracta d’una weltanschauung reaccionària contra el positivisme de l’època, que sovint es centra en alguns estats de l’ànima per “fer visible allò invisible”. Paral·lelament, la crítica coincideix que en pintura, l’esperit del misticisme rus va impregnar de forma característica el pensament estètic del Blaue Reiter. Pel que fa a l’obra de Chagall, es percep una transformació estètica del patiment com a objecte d’experiència moral i artística: paradoxalment, per bé que aquesta característica l’apropa a l’expressionisme alemany —en el qual l’espiritualització s’expressa amb la distorsió de la forma i del color—, Chagall és sempre fidel al seu refinament cromàtic.

Com hem indicat, el nostre estudi vol destacar alguns aspectes expressionistes de l’univers de Chagall: dins el catàleg El camino de la poesía (2011) de l’exposició Chagall del Thyssen-Bornemisza, Ángeles Caso destaca “el cuerpo amoratado del cristo en la cruz, el rabino solitario y triste del pueblo largamente exiliado, el fuego desolador de la guerra que funde las nieves y los vientres fecundos”. Així ho veiem en l’obra Gòlgota (1912) —o d’una forma similar a La crucifixió blanca (1938)— en què la gran dimensió del motiu judeocristià demostra la profunda vinculació amb les arrels de l’artista. Segons el comissari de l’exposició, Jean-Louis Prat, Chagall utilitza formes que recorden al cubisme per representar un crist d’aspecte irreal, amb un fons de sumptuosos detalls de verd, blau i vermell que configuren un espai “sobrenatural”, de misteri de la fe. Amb elements meravellosos de la seva memòria, reafirma la seva autoritat fent una lectura personal d’un tema tan complex —a la base de la seva cultura i gran motiu de la pintura occidental— i, a inicis del xx, és capaç d’inscriure en la modernitat el motiu de la Crucifixió, tan característic del gran art clàssic.

Com hem insinuat, Chagall composava les seves imatges basant-se en associacions emocionals i poètiques més que en regles de lògica pictòrica: trobem, per tant, un surrealisme avant la lettre amb obres com Moi et le village [Jo i el poble] (1911) que representa l’inici de l’expressió de la realitat psíquica dins l’art modern. Segons Ángeles Caso, partir d’una gran intensitat lírica i l’extraordinària abundància de metàfores, color i forma configuren el seu univers en moviment perpetu, amb gent que vola com ocells, gats amb cap d’home i vaques que alleten nens, entre flors, llunes, àngels i violins.

Si d’una banda veiem aquesta alegria vital i lírica, l’altra cara de la moneda és una gran melancolia i desconfiança, reflectida en els versos on l’artista diu que “Quelqu’un dit / N’attends pas trop de lumière / Sur la route / Tes larmes, tu les boiras seul / Au bout du chemin”. Aquí veiem el dolor del poble jueu perseguit, expulsat i massacrat: Chagall pintava l’amor per la seva gent, però també el seu patiment. Sempre hi ha una espurna d’esperança en la seva cançó, fins i tot en els moments més durs. Com apunta Ángles Caso, l’artista “sabía a ciencia cierta que el espíritu judío, el que impregnó todo su trabajo, debía sobrevivir y renovarse, como lo hizo siempre en sus lienzos”.

Ens hem aproximat a l’obra pictòrica de Chagall i als seus textos poètics, i hem estudiat com expressa el dolor a través de contrastos. La figura de Chagall es configura precisament a partir de la contradicció, entre aquest lirisme antic i l’ús d’un llenguatge plàstic formal modern, fill del temps de la velocitat. Com explica Jorge Uscatescu dins l’article “Arte y signos” (1971), dins la conquesta de la llibertat que ha guiat l’expressió artística del segle xx, Chagall manté la complexitat personal que el fa brillar, singular, a l’esfera celeste de pintura contemporània. És precisament aquesta independència formal que el perfila com un artista del seu temps: la llum de la psique d’un home, una aventura particular i còsmica, a la qual ens aproximem i vivim ut pictura poiesis.

A les imatges, a dalt, detall de Chagall, Marc (1912), Calvari (Gòlgota) Christus gewidmet, oil sobre tela, 174.6 x 192.4, Museum of Modern Art, Nova York. A sota, Chagall, Marc (1912-1913), El violinista, oli sobre tela, 188×158, Stedelijk Museum, Amsterdam.


Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies