7 Juny 2018
Exposicions Barcelona

Mar Arza, Kikol Grau i la fotografia catalana, protagonistes a La Virreina

bonart

La Virreina Centre de la Imatge, La Rambla 99 de Barcelona, presenta tres noves exposicions a partir del 15 de juny: La fotografia «creativa» a Catalunya (1973-1982), comissariada per Cristina Zelich amb la col·laboració de Pep Rigol; Dame pank y dime tonto comissariada per Valentín Roma; i la mostra individual de Mar Arza, En va, comissariada per Valentín Roma.

La fotografia «creativa» a Catalunya (1973-1982) és una mostra en què es presenta el sorgiment d’una generació de fotògrafs que van reivindicar el reconeixement de la fotografia com un art autònom dins el sistema institucional i artístic d’aquells anys ―museus, galeries, crítica i el circuit editorial. Per a la mostra s’han rescatat nombrosos arxius documentals del període, així com una part significativa de les produccions que aquesta generació va desenvolupar durant la cronologia assenyalada.

La revista Nueva Lente, editada a Madrid a partir del 1971, en la qual els autors catalans van tenir-hi una presència constant, va propiciar l’inici d’aquest nou discurs fotogràfic. Les galeries especialitzades, entre elles Spectrum, un espai pioner, inaugurat a Barcelona el 1973, juntament amb altres llocs d’exhibició que van aparèixer durant aquesta època, van contribuir de manera decisiva a la difusió d’aquesta fornada de fotògrafs, tot permetent conèixer, també, les principals tendències internacionals del moment.

D’altra banda, l’aparició de col·lectius i estratègies des de les quals articular un marc institucional va tenir una importància enorme per al desenvolupament d’una cultura fotogràfica renovada, que desembocaria en l’organització de les Jornades Catalanes de Fotografia, a la Fundació Joan Miró el 1980, la creació del Col·lectiu Català de Fotografia i, per últim, la celebració de la Primavera Fotogràfica a Barcelona, l’any 1982.

Aquesta exposició recorre tots els episodis històrics i sectorials anteriors el principal sediment dels quals va ser una consideració diferent de la fotografia d’autor, anomenada llavors «creativa». La mostra es completa amb una cronologia i un catàleg detallat que documenten exhaustivament el període.

Dame pank y dime tonto és la primera mostra antològica al voltant de la trajectòria del realitzador audiovisual Kikol Grau (Barcelona, 1971). Comprèn des dels seus inicis a TV Clot i BTV, a mitjan dècada dels noranta, fins a les seves produccions més recents, i constitueix una certa radiografia de la història política, televisiva i musical de l’Estat espanyol, amb un èmfasi específic en el context de Barcelona entre els anys vuitanta i el present.

L’exposició s’articula en tres apartats. El primer reuneix una sèrie de curtmetratges, com ara Impenetreibol escroto (1992), K-fre! Desde Plutón con Amor! (1994-1995), The final fight IV(1998), Zool. Acto de purgar los caracoles (2000) i Docutrola: Cómo convertirse en un pirata de la televisión (2001-2002); diversos muntatges audiovisuals que Kikol Grau va realitzar en els inicis de la seva trajectòria, entre els quals podem destacar Jason total massacre 1 / 2 (2008-2010), Las hostias de Bourne (2009) i El señor de los gramillos (2010), i, finalment, un conjunt de videoclips experimentals per als grups de música Tu Madre, Tarántula, Salvaje Montoya, Flamaradas, La Otra Gloria i Ktulu.

El segon àmbit compila la seva producció televisiva a partir de programes absolutament emblemàtics, com ara Por la Kara TV (1994-1998), amb Jorge Rodríguez, Pol Turrents i Juan Antonio Bayona; Gabinete de crisis, setmanari audiovisual d’humor satíric amb Félix Pérex-Hita i Arturo Bastón, per encàrrec d’Andrés Hispano, entre el 2001 i el 2007; Si te he visto no te aguanto TV, un canal de televisió per Internet que compilava emissions independents i alternatives d’interès cultural; els programes sobre música i cinema desenvolupats per a Metrópolis, de TVE (2006-2012); K-POW! (2005), tretze episodis curts sobre el món del còmic realitzats per al Denominació d’Origen de la Xarxa de Televisions Locals de Catalunya (2005), així com 3 minutos para el fin del mundo (2017), miniprograma creat per al web d’O Estudio Creativo, per encàrrec de Joan Pons.

El tercer apartat recorre la filmografia de Kikol Grau, des d’Objetivo Gadafi (2013) fins a la pentalogia sobre el punk a Espanya, amb Las más macabras de las vidas (2014), que explica la Transició a través del grup musical Eskorbuto, Inadaptados (2015), sobre Cicatriz, i No somos nada (2016), sobre La Polla Records. També s’hi exhibeixen Magnicidios españoles y Poe (2017) i Moctezuma-Grau. Descendencia mortal (2017). A més, a La Virreina Centre de la Imatge s’estrenaran les pel·lícules Histeria de Cataluña, d’autoria col·lectiva, i Los demenciales chicos acelerados. Barcelona y alrededores. Simultàniament a Dame pank y dime tonto, la plataforma Filmin presentarà un ampli recorregut per la seva trajectòria.

Un dels aspectes significatius per comprendre l’imaginari pertorbador i irreverent de Kikol Grau són els seus dibuixos, que apareixen en pòsters, fanzins, guions o quaderns preparatoris, i que constitueixen un episodi autònom respecte als seus projectes audiovisuals. Cal destacar la importància que tenen en l’univers iconogràfic de l’autor «els micos bojos que destrueixen la Terra», tal com ell mateix els ha anomenat.

La mostra es completa amb nombrosos materials extrets de l’arxiu personal de Kikol Grau: cartells, fotografies, cintes de vídeo, màquines de videojocs vintage, portades de discos d’època, còmics que li han servit de referència, etc.

Finalment, presenta la mostra individual de Mar Arza, En va, comissariada per Valentín Roma. Aquest projecte qüestiona dues certeses que han emmarcat les interpretacions de l’art, el coneixement i les imatges: nitidesa contra opacitat, transparència en oposició a hermetisme, llum versus apagada. La gelosia ofereix aquí tota la seva potència disruptiva: es tracta d’un espai disposat per mirar, però a la vegada és una cruïlla des d’on ens veiem obligats a traduir, o a desxifrar, o a assumir la nostra posició mentre l’adquirim.

Franz Kafka ens va deixar, a El castell (1926), una imatge des de la qual «observar» com s’erigeix l’arquitectura simbòlica del poder, les seves estances infinites, les tortuositats administratives i socials, aquelles absurditats que apaguen la lucidesa o que, per contra, il·luminen les abstraccions més violentes.

Seguint aquesta mateixa lògica de normalització de l’absurd, Leslie Kaplan, amb L’excès-l’usine(L’excés – La fàbrica, 1982), i Alain Robbe-Grillet, mitjançant La Jalousie (La gelosia, 1957), van aprofundir en el component alienant de qualsevol sistema jeràrquic, tant si és el de la producció material capitalista com el de l’administració dels sentiments.

Mar Arza (Castelló de la Plana, 1976) continua el camí dels exemples anteriors, i investiga el revers de les tipificacions, així com certes mecàniques polaritzades entre aclarir i atordir, entre estandarditzar i imposar. L’obra de l’artista ja no es pot enquadrar en un territori intangible. Igualment, la contemplació estètica ha abandonat el seu antic caràcter d’epifania personal. Quan parlem d’imatges, també al·ludim —sobretot, ens referim— a uns usos públics que aquestes permeten, o cap als quals ens empenyen; quan invoquem a veure, estem convocant una sèrie d’operacions col·lectives i ideològiques, unes preses de posició.

En va problematitza una certa dialèctica que històricament ha marcat la interpretació de l’art, el coneixement i les imatges, els extrems de la qual serien nitidesa contra opacitat, transparència en oposició a hermetisme, llum versus apagada. No obstant això, existeixen nombrosos camins disruptius, oclusions, diagonals i parpellejos. La gelosia ofereix aquí tota la seva potència literal: es tracta d’un espai disposat per mirar, però al mateix temps és una cruïlla des d’on poca cosa es pot fer, on ens veiem obligats a traduir, o a desxifrar. Una talaia i una clausura, un refugi i una presó, no són tot plegat «excessos» el perill d’allò que és visible, les pors i les impossibilitats de llegir, la temptació de callar o l’imperatiu de dir?

A la imatge, obra de Kikol Grau.

Etiquetes: · · ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies