25 febrer 2020
Reportatges Barcelona

Leopoldo Pomés (1931-2019) va erotitzar l’Espanya grisa i oprimida pel franquisme

lídia penelo

Mirar per pensar, aquest era el leitmotiv de Leopoldo Pomés (Barcelona, 1931 – Girona, 2019). Segons l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán, Pomés va aconseguir erotitzar l’Espanya grisa i oprimida pel franquisme amb unes fotografies i uns treballs publicitaris revolucionaris per a l’època. No és casualitat que aquest hedonista autèntic volgués acabar les seves memòries, titulades No era pecat, amb la definició d’hedonisme. Assegurava que descobrir aquesta doctrina que relaciona el bé amb el plaer el va redimir; l’hedonisme li va donar ales per viure sense cotilles i, amb aquesta manera de fer, es va convertir en un referent de la fotografia i la publicitat. 

Endreçar les vivències. Vaig tenir la sort d’ajudar-lo a endreçar les seves vivències per donar-los forma de llibre i, escoltant-lo, he visitat Picasso a La Californie, m’he apropat a Joan Ponç i a la resta de membres de Dau al Set; he estat al restaurant d’Alain Chapel o a l’habitació d’hotel on la imprevisible Niko es va tenyir el cabell de color negre el dia abans que havia d’aparèixer en un anunci on se l’esperava amb el seu ros habitual. Cal reconèixer que Leopoldo Pomés va tenir la sort de ser al lloc adequat en el moment precís, i no una, sinó moltes vegades, però el seu caràcter l’ajudava. Era atrevit, cinèfil, detallista, hedonista, seductor (en totes les dimensions de la paraula) i molt pencaire. És cert que va comptar amb el talent de la Karin Leiz i de la resta de l’equip del seu estudi, però en Poldo era un amant de la feina ben feta, perquè es va educar sota allò de “Déu ho veu”, i sobretot perquè va tenir un pare que li va ensenyar la importància de les coses ben fetes i boniques. 

La seva trajectòria. La trajectòria de Leopoldo Pomés està plena d’èxits i premis (el darrer, el Nacional de Fotografía de l’any 2018). Però, més enllà d’haver creat les mítiques bombolles Freixenet i de treballar amb actors i artistes de prestigi mundial, d’haver dissenyat la cerimònia del Mundial del 82, o de realitzar el vídeo per aspirara a la candidatura olímpica de Barcelona 92, Pomés ha estat un gran fotògraf, i un home de cultura amb un sentit de l’humor molt fi. Sovint es parla molt de la seva feina com a publicista, però Pomés va ser un artista que va saber ensenyar la Barcelona dels anys 50 més bé que ningú. Era un  enamorat de Barcelona i de la seva arquitectura modernista, de les botigues, de l’obra de Jujol i Gaudí, però també dels toros i de les dones.

Una fotografia determinant. De fotografies en va fer milers i gairebé totes persegueixen la bellesa, però n’hi ha una que ell considerava determinant perquè el va fer sentir fotògraf. La va fer de molt jovenet des del despatx de l’oficina de Potax on treballava: “Aquella fotografia em va ajudar a dedicar-me a l’ofici amb entusiasme. Vaig fer una fotografia del port extraordinària, la llum era extraordinària! Vaig sortir al balcó a provar la meva primera màquina (una Kodak Retina que m’havia comprat gràcies als diners que m’havia donat el pare), i al davant em vaig trobar un panorama fantàstic, hi havia una llum que detallava les llambordes, les locomotores fumejant, els vaixells… en aquell pla del port hi era tot. Vaig portar a revelar les fotografies i quan les vaig recollir n’havien fet unes ampliacions per al concurs fotogràfic que muntaven. Resulta que vaig guanyar el concurs, i jo, de tant content vaig tocar el cel. Per això aquella fotografia va ser determinant. Allò va accelerar la meva il·lusió per la fotografia.”

El caçador de llum. La mirada de Pomés sempre té molt a veure amb la llum, sempre busca les ombres, els contrastos i les textures que la llum provoca. “Mirar és un vici que tinc des que em llevo al matí fins que me’n vaig adormir. Sempre estic mirant, sempre estic pendent de la llum i els seus canvis”, li agradava repetir, a Pomés. L’obsessionaven els capvespres i estava convençut que si hagués conegut el seu admirat Modest Urgell s’haurien fet amics. 

Aquest observador infatigable també va ser un amant del bon menjar (fins i tot va escriure un llibre sobre el pa amb tomàquet). Les ganes de menjar bé el van portar a engegar restaurants que encara avui són icònics, com ara el Giardinetto i el Flash Flash. Però també dibuixava i escrivia poesia. En un dels seus poemes de Vidre de nit (Quaderns Crema), Pomés pregunta al lector: “Us heu posat mai sota una taula?”, i considero que es tracta d’un vers força significatiu perquè destil·la la seva ànsia per mirar més enllà d’on permet el camp visual, perquè destil·la la curiositat i la vehemència que el caracteritzaven. 

La lliga dels irrepetibles. Leopoldo Pomés jugava en la lliga dels irrepetibles, dels personatges únics; sense ell, Barcelona i la cultura queden una mica més orfes. Tant de bo per fi aparegui el catàleg definitiu que compili el bo i millor de la seva obra, i el Ministeri de Cultura compleixi i organitzi la mostra que acompanya el fet d’haver guanyat un Premio Nacional de Fotografía. Mentrestant, podem repassar les seves memòries cruspint-nos una truita al Flash Flash i assegurar-nos de viure amb els ulls ben oberts, tot intentant fer les coses ben fetes, perquè estic convençuda que des d’allà on sigui, ho continuarà mirant tot com si fos la primera vegada.

Etiquetes: ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies