24 febrer 2020
Reportatges Barcelona

L’artista: Isabel Servera, altres maneres de mesurar el temps

gisela chillida

Isabel Servera (Mallorca, 1986) és llicenciada en belles arts per la Universitat de Barcelona, on també ha cursat un màster de produccions artístiques i recerca. Ha exposat individualment a la galeria Miquel Alzueta de Barcelona i a la galeria The Goma de Madrid. A partir del 10 d’octubre i fins al 8 de desembre presenta els seus últims treballs a la Fundació Arranz-Bravo de l’Hospitalet de Llobregat en el marc del Gallery Weekend 2019.
Ha estat finalista de diversos premis i convocatòries, entre aquests els premis de Pintura Internacional Guasch Coranty, Art Santander o Art>35 del Banc Sabadell, entre d’altres. El seu treball també s’ha pogut veure al Museu Es Baluard, Hilvaria Studios, LAC Narbonne, KKKB, SWAB, Centre d’Art Santa Mònica, Centre de Cultura Ses Voltes, The Private Space o FAD. Actualment viu i treballa a Barcelona.

Els treballs d’Isabel Servera es basen en la repetició d’una mateixa acció de manera minuciosa i seqüencial. Amb materials estandardizats –folis, bolígrafs, retoladors– planteja accions mecàniques de repetició i acumulació, processos de rutina que porta a l’extrem en un intent d’explorar el fet artístic i la seva relació amb la força de treball.

El temps de l’artista. Avui dia tenim la sensació que el temps s’accelera alhora que s’esgota. És un temps que, com un GIF, es reprodueix en espiral. Temps, per tant, curt i absurd, digital i precari, viral i anònim, lleuger i caduc. Els treballs d’Isabel Servera permeten imaginar altres temporalitats possibles més enllà de la seva orientació utilitària i instrumentalitzada. A través de l’activitat iterativa i la seva reducció a l’absurd, Servera aconsegueix apropiar-se d’un temps alienat per proposar noves manera de mesurar (i viure) el temps. Així, la concentració en una única acció estèril és sobretot un exercici de disincronia amb el món capitalitzat que ens allibera: el temps ja no equival a diners. Tornar un cop i un altre es converteix en un acte de resistència contra el temps mecànic i la funció disciplinadora de la mesura del temps. Perquè, com ella ens explica, el treball de l’artista no és cap altre que “un fer temps”.
Així, com ens demostra Servera, el temps de l’artista és sempre “un altre”. És un temps que no entén de productivitat. Mladen Stilinovic també ens ho va ensenyar a Artista a la feina (1978). “M’interessa el significat de la frase feta fer temps: entretenir-se en alguna cosa secundària esperant un esdeveniment. Es pot vincular a la pregunta per excel·lència que es fa tot artista o espectador: què és l’art? Per a què serveix? Quina és la funció de l’artista?” Per Servera, totes aquestes preguntes sempre la condueixen “a l’inútil, a l’absurd vist socialment”.

La representació del temps. Des de les vanites romanes i barroques fins a treballs d’artistes contemporanis com ara The Clock de Marclay –24 hores de vídeo en què rellotges del cel·luloide avancen alhora amb el nostre rellotge– o les obres de l’artista conceptual japonés On Kawara –on pintava la data del dia en què es va executar el quadre en senzilles lletres blanques sobre fons negre–, la representació del pas del temps ha estat un dels grans reptes de la història de l’art. Ara, Isabel Servera ens mostra la instal·lació Calendari laboral, en què diversos folis il·lustren tant la seva organització diària com les hores invertides en la realització d’aquest mateix treball des del març del 2019. Així, durant una jornada Servera traça línies espirals amb bolígrafs d’oficina vermells, verds, blaus o negres durant tant de temps com disposa, de manera que tradueix la coordenada temporal a una de bidimensional. El temps es torna matèric per desplegar-se davant nostre i evidenciar que la dedicació de l’artista poc té a veure amb el treball fordista perfectament regulat. “El treball té valor segons el temps invertit, al treballador se’l paga segons aquest. Així, el temps adquireix un valor mercantil. Sovint es relaciona el meu treball amb el temps, s’entén com una impremta d’aquest. M’interessa el concepte, però per mi aquest no és el fi, sinó el suport. És una manera de fer referència al procés, el temps és un punt més afegit a la totalitat de la peça.”

Fer: elaborar, crear, treballar, manufacturar. “El fet de sotmetre’m a una acció determinada que ja ve donada, ser màquina, produir. L’únic que haig de fer és fer”. Amb el treball manual i rítmic, Servera introdueix la irregularitat i la imperfecció que ens distingeix de la màquina. D’aquesta manera, nega alhora orientació productivista del fer i nega a la màquina la seva superioritat. A CMY i CMY II, dos dibuixos sobre paper en què l’artista ha estampat manualment les tintes tot seguint una trama de punts reticular, és en les diferències a penes perceptibles on veiem la petjada d’allò que és humà. De la mateixa manera, a CMYK, gran instal·lació site-specific, cobreix la totalitat del mur amb paper estampat manualment amb tintes quatricromàtiques. “És el mateix acte el que genera l’obra final. El fer amb les mans està vinculat a un procés artesanal entès des d’un punt de vista repetitiu. I a través d’aquest procés, poso en diàleg els elements que formen part del llenguatge artístic (objecte, marc, espai, espectador, etc.).”

A la imatge, una de les obres d’Isabel Servera.

Etiquetes: ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies