7 Novembre 2014
Reportatges Barcelona

La Mancomunitat, els bells oficis i el progrés

pilar parcerisas

Mentre les bombes assotaven una Europa convulsa per una guerra fratricida en què morien brillants intel·lectuals, Catalunya escalfava motors i unia esforços per concentrar les seves energies en el progrés social, cultural i artístic. Es mesurava també enfront d’una Espanya antiquada i paupèrrima. L’ instrument que Catalunya creà per afrontar aquest futur va ser la Mancomunitat, amb l’ ideari d’Enric Prat de la Riba al davant de La nacionalitat catalana, publicat el 1906, el mateix any que Eugeni d’Ors inicià el seu glossari a La Veu de Catalunya i llançà l’ideari de l’estètica noucentista.

La unió de les quatre diputacions catalanes, el reforçament de la idea de nació amb aspiracions d’estat i el lema Catalunya és per als catalans ompliren de contingut el pensament polític de la Lliga Regionalista. Del 1914 al 1923, fins a l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera, que la dissolgué el 1925, la Mancomunitat va ser capdavantera de polítiques socials, sanitàries, agrícoles, educatives i estètiques, i intentà trobar l’equilibri entre la dinàmica del progrés i l’esperit tradicional del país.

El ritme de Catalunya i el de l’Estat espanyol eren tan diferents que hi ha imatges sorprenents, com ara un dibuix de Junceda, que pinta Espanya com un carro estirat per bous i la Mancomunitat en forma de tractor. A Catalunya hi ha una modernitat que no té aleshores l’Estat espanyol i que avui pot trobar el seu símil  en la distància que hi ha en la imatge i la programació de TV3 i TV1.

En el pla de l’avantguarda, Barcelona va ser refugi d’artistes estrangers durant la Primera Guerra Mundial, com ara Robert i Sònia Delaunay, Albert Gleizes, Otto Lloyd i Olga Sacharoff, i les Galeries Dalmau mostraren una brillant exposició maquinista de Picabia el 1922. El difícil diàleg entre noucentisme (o classicisme) i avantguarda, entre figuració i abstracció és un debat que ha arribat fins a la contemporaneïtat, amb els seus defensors i detractors.

La Mancomunitat, seguint l’ideari classicista d’Eugeni d’Ors, que va ser el director d’Instrucció Pública de l’organisme, vol trobar un equilibri, aquell que J.V. Foix aconsegueix situar entre tradició i innovació: “M’exalta el nou i m’enamora el vell!”. I diríem que aquesta balança fructifica en la creació de l’Escola Superior de Bells Oficis (1915), seguida d’un altre projecte socialment important com serà l’Escola del Treball. L’ideal de bellesa unit a la moral del treball i la feina ben feta. Cal superar els dies de guerra per l’“ideal nacional” i la “competència”. Així tanca el discurs de presentació de la nova escola: “Aprofitem aquesta deturada del món, aquests dolorosos dies de guerra, per procurar-nos aviat l’altura necessària a fi de competir demà amb tot el món en els oficis de la pau.”

L’Escola Superior de Bells Oficis vol unir l’“habilitat de les mans” amb la “superioritat de l’esperit”. Hi ha una consciència que el maquinisme ha augmentat “el pauperisme en els obrers manuals” i que cal recuperar la noblesa de l’artesà: “No solament de marina de guerra viu la puixança d’un poble; més de tota tassa de porcellana perfecta que surt de la boca d’un forn. L’Escola ha de subministrar personal apte a obradors i manufactures i directors d’indústries.” L’estructuralisme d’Orsià es deixa sentir en algun paràgraf: l’escola ha de produir “arquitectes de les arts que fins ara els tractadistes han anomenat menors, que projectaran amb seny, produint un art estructural adaptat a la realitat econòmica i mecànica”.

Està molt clar que la Mancomunitat vol un país capaç de competir en l’àmbit internacional en el marc d’una economia productiva i preparar directors artístics que donin prestigi als industrials. L’exigència és tal que per accedir a director d’algunes de les branques dels oficis estudiats a l’Escola es demana un examen de traducció del francès. Aquesta unió entre la manualitat i l’espiritualitat, entre la bellesa de la forma i de l’esperit, implicava un domini de la matèria que posava en joc tots els progressos tècnics, que s’establia en diverses branques de les arts: arts del metall, orfebreria, ferro forjat i foneria; arts de la fusteria; arts de la terra, arts del teixit, jardineria i escultura arquitectònica. Només de pensar que Pau Gargallo s’encarregava de les arts del metall, la garantia de la creativitat i de la feina ben feta estava assegurada.

L’ ideari de Primo de Rivera trencà aquesta dinàmica i situà España como una unidad de destino en lo universal. El seu rastre no solament no ha estat esborrat de moltes ments, sinó que continua visible en façanes com ara la de la catedral de Múrcia: “José Antonio Primo de Rivera, presente!”.

A la imatge, Cultura barbàrie de Jordi Tolosa.

Etiquetes: · · · ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies